I encara que tinc poca memòria, de sobte, he recordat també embolic de designacions estranyes amb què alguns volien nomenar aquests matrimonis perquè no fossin matrimonis com els altres, com els de tota la vida, oblidant, per una banda que la vida comporta canvis i la seva evolució millores per a tots(hi va haver un temps en què les dones no tenien ànima i en vista dels esdeveniments, el que passa és que molts homes no en tenen) i oblidant, per altra banda, que el nom que se li doni no ocultarà la realitat subjacent: el fet de la unió formal entre dues persones, entre dos éssers humans que senten la necessitat de legalitzar una situació que de fet, normalment, ja tenen.
Què més donarà? Què importa si són dos homes, dues dones o un home i una dona? Què més donarà si s'han tornat bojos i en contra de tot pronòstic (per l'alt percentatge de separacions i d'embolics que això comporta) volen formalitzar legalment la seva relació? No hauríem ni estar parlant d'això, tret, és clar pel suport que encara necessiten aquests assumptes.
El realment sorprenent no és que dues persones s'estimen i necessiten formalitzar la seva relació d'una manera legal, el realment sorprenent és que estiguem encara en estes, el realment sorprenent és que costi tant acceptar-nos com iguals i respectar les diferències. El realment sorprenent és que no veiem aquestes coses d'una manera natural. El realment sorprenent és que ens sorprenem.
A mi em sorprèn la paciència infinita que estem tenint els ciutadans envers la classe política, la paciència infinita que està tenint la gent que ha perdut tots els seus estalvis amb el tema de les preferents, la paciència que té la gent que ha perdut la casa o el seu treball o la seva independència o la seva vida ... A mi el que em sorprèn, ja que parlem d'aquest tema és veure casaments on es duen corones reials al cap que valen una fortuna, això és el que em sorprèn. Sobretot, en aquests temps que corren ...
La meua enhorabona a Vicent i Bruno i per molts anys!
l'estima és el més important... enhorabona també a Vicent i Bruno
ResponEliminaDe la teua part Xelo! ;-)
EliminaEl mon que ens ha tocat viure... esta fatal, cuant les fobies (sigen del tipo que sigen), prevaleixen sobre la racionalitat i el sentit comu (El mes poc comu dels sentits), s'acaba sortint de la realitat i denigrant absolutament tot allo que desde la nostra estreta visió no reconeixem com a propi... o dit de un altra manera... si eres home i no vols casarte en un altre home, es ven senzill... No ho façes
ResponEliminaBen cert ... i dit d'una altra manera ... dóna fins estranyesa haver de parlar d'una cosa que per a un mateix és tan evident, però ... no per a altres.
EliminaGràcies per seguir el blog i per la teva participació!
I pensar que al 1789 es va produir la Revolució Francesa... Amb aquestes notícies sembla ser que vagi sent un país més avançat (però amb les manifestacions en contra i tractant-se del 2013, l'esmentada aprovació...)
ResponEliminaSense comentaris...
d.
A vegades ens oblidem d'on som o amb qui ... o del que no hem avançat en tantes coses ...
ResponEliminaSalut Deomises!
Hola, MariWave. Em permet posar un trocet de la meuva novela, que tu vas tindre el detallàs de presentar junt a Joan Elies. És un fragment a propósit de la teva entrada d'avui.
ResponElimina"A la espera del fallo al recurso de inconstitucionalidad, interpuesto por el partido de los conservadores, el matrimonio dejó de ser exclusivo entre hombres y mujeres. Cuando el gobierno aprobó el matrimonio homosexual, los detractores fletaron cientos de autobuses para la manifestación en Madrid. El padre Fabián Sánchez, con el pelo ya canoso y un cuerpo más abultado, se sentó junto al conductor en el lugar reservado al guía turístico. Micrófono en mano advirtió:
—No vamos a caer en sus provocaciones. Vendrán a desafiarnos. Estad seguros de que exageraran su lasciva pluma. Pero, nosotros, a lo nuestro.
—¿Qué es la pluma? —preguntó el nieto de la que fuera dependienta de la Señora del Medallón. Una mujer, feliz con los implantes fijos para sus dos dientes partidos, y con los que veía desaparecer la última huella de aquella inesperada declaración de su jefa, de la estampida sin quitarse siquiera el uniforme azul, de su tropezón en plena calle Mayor. Y tanto era así, tanto había olvidado ya aquel suceso, que pensaba en poner ella misma una tienda de mantellinas cuando, como esperaba, volvieran a ser obligatorias para asistir a misa.
—¿Qué es la pluma, abuela? —repetía su nieto.
—La pluma es que mueven los brazos muy deprisa y parece que en lugar de dos tengan muchos.
El nieto de la dependienta durmió parte del viaje, soñó con seres con tantos brazos como los pulpos y tantos abanicos como brazos. Su abuela, ajena a la iconografía de aleteo oriental de aquellos sueños, y más brava que cuando joven, exclamaba:
—¡Chicas, qué calor, qué viaje más incómodo!
Y, resuelta, añadía:
—¡Pero, claro, lo que es preciso es preciso, y punto!
No veia el moment de poder compartir una mica de "El gesto de la sirena" en aquest bloc. Presentació, que per cert vaig tenir el plaer de compartir amb Joan Elies Adell i per descomptat, amb tu.
EliminaAixí que és perfecte Antonio ... tot un honor.
La propera presentació tindrà en aquest el vostre bloc un espai com es mereix.
Mil gràcies Antonio!
Abraçada!