Va percebre el color dels seus ulls més verd que mai. L'habitació on havia situat la seva butaca donava a un finestral. Aquest al mar. L'asseia allí cada dia. Podia haver-lo deixat en el llit, al costat del televisor de no mirar amb els seus ulls de no veure, però sempre els havia agradat el mar. Els seus grans records quedaven inexorablement ancorats a ell. Irremeiablement, també el seu final. Tal vegada ell no fos conscient, però sí que ho eren les ones. Li deixaven els seus matisos diaris en retina. Dia rere dia. I ella, es va acostumar a mirar solament en els seus ulls. Ja mai va dirigir la seua mirada a cap altre lloc. La casa i els seus ulls, el mar i el seu so. Així, fins que es van apagar. Llavors un rugit intens i una ona misteriosa i misericordiosament ferotge se'ls va emportar amb ella acompanyant-los. Ni soterrament ni adéu. Fusió total. El mar.
mariola nos
maig 2016