A cop de foc...: Poesia

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poesia. Mostrar tots els missatges

dissabte, 14 d’octubre del 2017

ENYOR

Esdevenen els dies
de repetida exactitud
confonent les estacions
en l'hivernacle
que hem teixit
amb molta cura
per retenir-te

Equivoquem l'ahir i l'avui
en veure't riure
tan obertament
abstret al nostre món
que ja no et pertany
sinó en aquesta estança
feta a mida.

És menor així
L'Enyor

mariola nos 2017

dimecres, 11 de maig del 2016

Vendôme.

Em desafies
amb mirada
freda

i prenc consciència
del meu
desig

Seràs meu
és evident
i ho saps

Conec
aquesta història
d'amor/t
saciant

M'ho prenc
amb calma
llavors

Cal arribar
fins a l'èxtasi
final

Un mos
al coll
sucós

Perds la mirada
la voluntat
cau

Et trac
la roba
insinuant

transparent embolcall
de carn
tersa

Serà a poc a poc
fins al moll
de l'os

Assaborint-te
nyam
nyam

I em xuclo els dits

Regust

mariola nos
maig 2016

Participació "Llagostí literari 2016. Vinaròs"

divendres, 20 de novembre del 2015

Plàcidament.

Plàcidament
Obra de G.Bel

Plàcidament

Plàcidament amortallat

amb ulls petrificats

en conques de l'enyor

ens mira

complaent

Devora encara

els nostres cors

sentint-se viu

pel baf

dels guanyadors

Mortal angoixa

de camins no fressats

per aturats

amb mà de pedra

i opressió

Els perdedors

Malbaratada lluita

amb cruixits

de sang i terra

pels oblidats taüts

sense mortalla

Fossa comuna

I ell

plàcidament present

Memòria històrica

Mariola Nos. 20/11/2015

dimecres, 26 d’agost del 2015

"Te quiero"

Poema sobre l'obra de Garcia Bel, "Te quiero" (Exposició "Canibal" en Fundació Caixa Vinaròs fins al 5 de setembre)

"Te quiero"
G. Bel

“Te quiero”

Et desconec

però i què?

avui

et vull

Qui ets?

No ho sé

però

ja et faré

A imatge i semblança

es diu

Costella d'Adam

o Eva?

No saps

qui sóc

Però jo si sé

el que vols

T’ho donaré

tranquil

per un moment

breu (això si)

No saps qui ets

Jo et diré

ets jo

també

En mi

per mi

per a mi

cap a mi

Jo?

A qui vull?

I tu?

a mi

A mi

Ara vesteixes bé

estàs adorable

uniformat

Em quedes genial

no et moguis

On millor?

Què seràs sense mi?

Tu?

“Te quiero”

mariola nos (agost 2015)

dissabte, 23 de maig del 2015

Reflexió

Portaves les cendres

a les mans

i a mi

em va semblar

París

Queia fina la pluja

sobre les flors del marbre

Coherència

de mort

Sota paraigües blau

i làpides lluentes

sols nosaltres

I ells ...

Curiós

no escollim veïns

per a l'eternitat

varada

Al costat dels teus pares

un noi jove

em mira

en blanc i negre

Per sempre

(Mariola Nos. Vinaròs 2015)

dimecres, 31 de desembre del 2014

Poema 12

No negaré que la imposició del pas del temps i per tant, de la vida, m'afecta. Però com que el tema és inevitable, aprofito per donar les gràcies a tots els que me la feu més fàcil. Gràcies!

Un poema per a aquest cap d'any.

Per a vosaltres, especialment per a aquells que m'heu demanat que segueixi escrivint. Resulta encoratjador.

A fer Vida! Ens espera el 2015.

Les dotze campanades marquen un inici que és, solament, una continuïtat.

POEMA

Campanades a mort

batec de dies vells

Convertits en records

si de goig

Desterrats a l'oblit

si de dol

I poder

acceptar el pas

del temps

tan ferm

I jugar

a l'implacable esdevenir

incert

Mudaré de pell

cap a un futur

negat

a tu

Campanades de nou

batec de dies bells

Només per ells

els innocents

Mariola Nos (desembre 2014)

dimarts, 11 de novembre del 2014

Poema "En femení".

No tinc molt temps per escriure últimament...
Us deixo un nou poema que vaig escriure abans d'obrir la llibreria. Si estigués en "Em remou la sinceritat" inauguraria una secció de des-encontre que aniria a continuació de la dedicada als altres, els de el desencant.

Espero reprendre aviat l'escriptura... qüestió vital.

En femení

Desnonada la meua confiança
al lloc de l’omissió
estampes desencís
al verb amar

De-construïts els dubtes
mancats de raó
de gènere(el masculí)

tornen avui
passejant
per catifa roja

Quan ens costa
desfer-nos
dels fantasmes

No?

No sóc l’únic-a

diumenge, 6 de juliol del 2014

Perduda por. Primer poema "Em remou la sinceritat"

Alliberat l’estat de setge
opressor
maldestres paraules
brollen
rovellades

...

http://www.mariolanos.com/?p=600

dimecres, 11 de juny del 2014

El pont

http://www.mariolanos.com/?p=512

dijous, 5 de juny del 2014

Presentació "Em remou la sinceritat" a Llibreria 3i4 València. WEB

Fa un parell de mesos vaig presentar aquest llibre de poemes a Vinaròs i va estar un dia molt especial…he de comentar que avui també o és.

I ho és perquè he viscut a València disset anys. Jo volia estudiar periodisme a Barcelona (que era públic). Però vaig estudiar filosofia i vaig vindre a València. Circumstàncies de la vida que no venen massa al cas. La meua germana, que em porta quatre cursos lectius, va vindre a estudiar a Valencià i aquí vaig fer cap. La primera volta que vaig vindre a acompanyar-la a un examen jo encara no tenia disset anys. Vaig pensar que no era mal lloc i no em vaig equivocar. Vaig conèixer la zona de facultats, llavors Blasco Ibáñez, La plaça Hondures i el barri de San José. El mateix barri on un parell d'anys més tard començava la meua època d'estudiant. On vaig viure tota aquest temps i on ara tinc casa. No sols jo, la meua germana i els meus pares. A València vaig anar per primera vegada a la Fira del llibre amb un amic de llavors. A Vivers. He fet sessions maratonianes de cine en el D’or, he vist pel·lícules subtitulades en Albatros, he passat nits sense dormir en Benimaclet i en el Carme (empalmant en la visita obligada al rastre i a la Plaça Redona), no sense abans esmorzar en algun forn conegut. He fet aigües de València al Café Cavallers... he vist gravar vídeos a Benimaclet i he descansat els peus en la sorra moltes matinades en la Malva-rosa abans de tornar a la meua plaça Xúquer, passant per Tramvia, Luada o el Café Meravelles. I he perxat en l’albufera. I he conegut gent estupenda... Molta gent estupenda. Gent molt important en la meua vida. Alguns avui estan en mi acompanyant-me. Gràcies a tots.

València és part de la meua vida. I ara, que ja no visc ací, m’enyoro moltes voltes. Tinc el cor partit, com dirien. Encara que a mi sempre m’agrada fugir un poc, de tot.

Entendreu llavors que siga un moment especial el d'avui.

Respecte al llibre de poemes, comentar només que sorgeix de la necessitat. Per a mi escriure es un acte íntim... Un acte íntim que es converteix en públic perquè d’alguna manera s’uneix en mi la necessitat d'expressar-me i de compartir. Escric poesia perquè és el llenguatge que més em permet dir el que vull. En la meua recerca de dir la veritat, d'expressar el que sento, no veig un altre llenguatge en què puga expressar-me millor.

Els coneixements adquirits en filosofia m'han fet exigent amb el llenguatge. Sempre busco allò que s’aproxima més al que en realitat vull dir, al que vull expressar. La veu poètica m'ho permet . El silenci fins i tot, de la poesia m'ho permet. El dolor , l'alegria , la desesperació , l'atroç o el sublim no sé si poden descriure tan bé com ho fa la poesia . Perquè les paraules que mai casarien d'una altra manera , en poesia no només casen perfectament sinó que inclouen matisos que no aconsegueixo amb un altre llenguatge... Almenys jo. I tanco els ulls quan escric i busco i torno a buscar fins a trobar... i faig i refaig i depuro... i arriba un moment que està ja està. Ja he dit exactament això que vull expressar. I és una satisfacció per mi. I una volta trobat i escrit ja està tot dit.
Arribo ara a la poesia, en un moment de canvi. En un moment en què el treball escasseja, en què em veig obligada a deixar els mitjans de comunicació que tant m'apassionen, és quan noto un buit que tinc clar he d'omplir . He de fer alguna cosa que m'agrada . M'agrada escriure i m'agrada dir. M’agrada la poesia. La seua manera de mirar.

I és aquí on conflueix l'íntim i el públic .

És important per a mi transmetre. És una manera de reivindicar que no tot és economia, ni rendiment, ni productivitat. Que la humanitat està per sobre i que tot el demès ha d'estar projectar al fet que l'esser humà siga cada volta més esser humà, no menys. Cal cuidar-nos, no podem deshumanitzar-nos tots sabem que passa quan això succeeix. I és important per mi fer-ho en la meua llengua , en aquella que m'ha abraçat de menuda. No només, i ho és clarament com una reivindicació, sinó perquè és la que millor expressa els meus sentiments. Sentiments universals. Perquè tots ens pareixem més del que creiem . I tots soms , alhora , més diferents del que també pensem . Cal expressar.

Hem de reivindicar el dret a dir el que pensem , a expressar-nos sense por que el grup o la societat ens recriminen o ens critiquen . La llibertat d'expressió és un dret al qual no hem de renunciar mai .
I cal perdre la por. Por en majúscula . Cal perdre les pors perquè no ajuden sinó que paralitzen i ens fan més petits. Les paraules no dites cremen i ens emmalalteixen . Dir és fer que altres facen el pas a no callar . I compartir , ajuda . I un ha d'estar bé individualment per a estar bé en els altres. I estem sols per fer això. Ens hem d'esforçar per omplir la nostra existència de coses que mereixin la pena. Hem de fer l'esforç d'humanitzar-nos i la paraula ajuda. La cultura ajuda. El coneixement. I cal escoltar... sempre s’aprèn.

Vull donar les gràcies a la Llibreria 3i4, he estat com a casa meua. Núria Cadenes i Rosa, llibreteres de debò. A Francesc Mompó, per la seua presentació i les seues paraules. Ell si que en sap. A Joan Femenia i Francesc Anyó perquè fan viure la paraula escrita. Per la seua amabilitat. Als alumnes i professor del Max Aub de València. Joves poetes que ens han emocionat. I al públic assistent que va vindre de tot arreu i van fer un esforç per acompanyar-me. Poetes i poetesses, sempre recolzant. La poesia m’ha portat a vosaltres. Germana, nebot, cosines, família, amics i a G. Bel. Tot un goig.

Aquest llibre de poemes és per vosaltres.

http://www.mariolanos.com/?p=450

03.06.2014

dijous, 3 d’abril del 2014

Viatge

Tanco la porta per fora
on la roba negra
penjada als fils
sembla l'ombra
del que vaig ser
ahir

Vestida de dol

Acompanyada ara
per una pluja de records

i ell

descorro la cortina
que dona a Rambles
només un poc
per fer un ull

tímidament
despullada

Davant o ben a prop
està el Pastís
crec

No he tornat
més

En el tancat
d'on vaig tirar
la clau
el recordava

igualment

Em diu que si
que està ahí

Respiro
amb un somriure

Allà al Timbal
m'han dit que així
entra l'alè
sense voler

Ja hi veurem

A les dues del matí
són les tres

Un altre canvi
Una altra pèrdua

Fins a l'altra

(mariola nos. Març 2014) Inèdit.

En un hotel a Rambles. Barcelona. En un viatge a l'escola de teatre “El Timbal” una nit que va canviar l'hora.

Més d'una vegada el canvi d'hora ha marcat la meua vida. Hi ha dates que mai podré oblidar i sempre recordo.

dilluns, 17 de març del 2014

RESUM PRESENTACIÓ "EM REMOU LA SINCERITAT" AMB FOTOS I VÍDEO, PER TOTS VOSALTRES. GRÀCIES.

Són els moments compartits de llums i somnis els que fan batega fort.

I si no fosseu vosaltres

qui m'agafareu la mà

en aquest temps

de llum i goig

Si no fosseu vosaltres

em negaria a ell

però avui sé

que esteu

amb mi

AGRAÏMENTS

Així que en primer lloc vull donar les gràcies a la gent que ha seguit el blog “Acop de foc”, que ha llegit i ha comentat i que ha fet possible que ara una cosa íntima i petita sembla , només sembla una mica més gran. Gràcies als seguidors del bloc .
Gràcies a Enric Sanç i editorial Germania per confiar en publicar els meus poemes i poder formar part d'una col·lecció de la qual crec un dia es parlarà com una cosa molt positiu a favor de la cultura .
Gràcies també a Joan Elies Adell . Pel seu suport i per un pròleg que em va remoure en llegir-lo i que em va tornar un esperit que de vegades , només de vegades he cregut perdre. Joan Elies és un poeta en paraules majors . La seua poesia el fa gran a ell i a tots els vinarossencs .
Gràcies a la Fundació Caixa Vinaròs ( Nati ) , a l’Ajuntament de Vinaròs, pel seu suport. A Rodonorsinvicte i Carlos Elorduy que de seguida es van implicar en aquesta presentació . Un temps i un interès que els deuré sempre .
I gràcies a la meua família que sempre m'han recolzat en tot el que faig . La força de la meua mare , el suport incondicional del meu pare i el de la meua germana Pilar i la seua família que és la meua. I gràcies a G. Bel, no només per les sues ilustracions, que també, sinó perquè de no haver-nos trobat això no hagués passat.
Aquest poemari és per a tots vosaltres , però sobretot, és per Lucia , perquè ella és el més gran que jo ( i el seu pare , és clar ) he fet .

Gràcies a tots .

Aquesta primera tanda de fotos són de Pablo Batalla. Un gran regal de Pablo que agraeixo ara públicament