Les paraules no dites cremen i emmalalteixen ... ho he descobert amb el temps d'una manera empírica.
A cop de foc és un anar nua en un esforç conscient de no cremar-me a l'avern aquí finit.
(Mariola Nos)
dilluns, 20 de maig del 2013
Verí
Derrames en mi espurnes de foc gelat Interposo antídot d’abisme terral anomenat espai vital Curatiu del verí collat a sang Necessitat necessitat Crit ofegat Me he buidat tant... (mariola nos 2013)
Jo també m'he buidat, i sento la necessitat de cridar, tot que sigui un crit ofegat que no sent ningú, .....de que verí parlem? .... Si és del verí de l'amor, si el antídot és posar espai vital ....... perquè el gos de Garcia Bel no estigui lligat pel seu amo .. millor encara que ningú sigui amo de ningú ... ni Déu de ningú ... Molt bonic com sempre ... Espero haver entès el teu sentir, en escriure´l aquest poema
Perfectament Mayte... Quan ets envaït és necessària la distància ... només així pots recordar qui ets i només així serà possible el renaixement. Els crits ofegats són si cap, més sonors per a un mateix ... quallen en l'ésser i es poden fer endèmics. Ni Déu ni amo!
M'ha fet recordar el dilema del eriçó de Schopen. També el món del aura, protectora i fràgil al mateix temps. I l'abús de poder, la fugida, la lliberació. Totalment visceral. Quin do per la síntesi poètica. Sí, un estilet. Felicitats de nou, MW. El quadre de Garci, en la mateixa línia, potent.
Gràcies Antonio ... Bona lectura del poema ... ja m'agrada que arribin. A mi em surten de l'ànima o de les vísceres, que per al cas ... I si, crec que en general els poemes fan un bon maridatge amb les obres de Garcia Bel.
Jo també m'he buidat, i sento la necessitat de cridar, tot que sigui un crit ofegat que no sent ningú, .....de que verí parlem? .... Si és del verí de l'amor, si el antídot és posar espai vital ....... perquè el gos de Garcia Bel no estigui lligat pel seu amo .. millor encara que ningú sigui amo de ningú ... ni Déu de ningú ...
ResponEliminaMolt bonic com sempre ...
Espero haver entès el teu sentir, en escriure´l aquest poema
Perfectament Mayte... Quan ets envaït és necessària la distància ... només així pots recordar qui ets i només així serà possible el renaixement. Els crits ofegats són si cap, més sonors per a un mateix ... quallen en l'ésser i es poden fer endèmics. Ni Déu ni amo!
ResponEliminaMoltes imatges paradoxals i tan exactes, Mariola... El teu poema, de nou, és una navalla que talla la carn fins al moll de l'os...
ResponEliminad.
Gràcies a tu, ens llegim i gaudim mútuament...
EliminaVerí, vidi, vinci
ResponEliminaAgut com sempre Jesús!
ResponEliminaDecir "no" para poder decir que "sí"... al fin y al cabo, "mi manera de comprometerme fue darme a la fuga"...
ResponEliminaCierto Jose Miguel… un “no” asertivo para un “si” coherente con uno mismo. Y si hay que correr… lo más rápido que se pueda :-)
EliminaM'ha fet recordar el dilema del eriçó de Schopen. També el món del aura, protectora i fràgil al mateix temps. I l'abús de poder, la fugida, la lliberació.
ResponEliminaTotalment visceral. Quin do per la síntesi poètica. Sí, un estilet. Felicitats de nou, MW.
El quadre de Garci, en la mateixa línia, potent.
Gràcies Antonio ... Bona lectura del poema ... ja m'agrada que arribin. A mi em surten de l'ànima o de les vísceres, que per al cas ...
ResponEliminaI si, crec que en general els poemes fan un bon maridatge amb les obres de Garcia Bel.