dilluns, 27 de maig del 2013

Incapaç

Fa pocs dies vaig sopar casualment amb un amic que tinc molta estima. D'aquells amb els quals és pràcticament impossible que la conversa no acabi per camins més o menys transcendents. En un moment donat em va comentar la seva estranyesa a què m'hagués decidit a llançar aquest bloc al buit ... (vaig intuir que es referia a llançar-me jo mateixa al buit) i el que en principi va assenyalar com un acte de valentia va acabar resultant un acte de bogeria infinita , sobretot per l'exposició, pel què diran o per poder ser motiu de mofa o de crítica.

Quant al que es pugui pensar de mi, tant me fa, li vaig comentar ... La veritat és que sempre m'ha donat igual el que la resta del univers pensi de mi, així que jugo amb avantatge. No sòl qüestionar els comportaments, gustos o plaers dels altres mentre no siguin actes "èticament delictius", que no políticament, consti. Que moltes vegades, una cosa no té a veure amb l'altra.

Respecte al que pugui escriure, potser sigui un acte d'inconsciència, però estic segura que a qui no li agradi no ho llegirà. Ningú és tan masoquista. I a més, el grau d'importància del que escric el dóna el lector. La  meua escriptura no canvia l'esdevenir de l'univers ... és una cosa xicoteta, una cosa entre nosaltres ... com les converses entre amics.

I parlant d'amics, un altre bon amic em va regalar aquest cap de setmana un llibre que va comprar a la fira del llibre de València:  “Rainer Maria Rilke, Cartas a un joven poeta”, nova traducció de  Jesús Munárriz en edició bilingüe. Dell deixo algun extracte.

“Pregunta usted si sus versos son buenos… le ruego que renuncie a eso… Usted mira hacia afuera…”
“..adentrarse en sí mismo y explorar las profundidades de donde brota su vida: en su manantial encontrará la pregunta de si debe crear…

I jo, vos deixo un nou poema... per al qui vulgui llegir-lo. 
L'acompanyo amb una obra de Garcia Bel: "Ubicació"




Incapaç


Punyent fàstic
d’ira delirant
fracassat l’esforç
en el temps
dissolt


Ossos de cristall
càusticament desfets


cansats


mermats


secs


Desesperat intent
a la normalitat
inexistent
l’espai  comú


Essencialment
absent
de tu


No puc
tornar


No puc
sortir


de mi


no
puc


(mariola nos 2013)




“ubicació”
Assemblage
180 cm. X 160 cm.
(2007)
Obra de Garcia Bel

22 comentaris:

  1. De la teua sensitivitat, de la teua experiència, naix tambe el deliri de compartir aquesta excepcional producció de pensaments escrits. Moltes gràcies per la teua generositat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Generosiada la teva Antoni. I ja saps que la gratitud és compartida, com no!

      Elimina
  2. Estimada Mariola, la teva poesia és plena d'independència i alhora d'amor, ets una poeta jove molt bona! ... llançar-se al buit, intel·lectualment parlant, és un plaer, escriu, et llegeixo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Res em complau més que tenir-te tan a prop Sonia.. Abraçada gran!

      Elimina
  3. "La meua escriptura no canvia l'esdevenir de l'univers ... és una cosa xicoteta, una cosa entre nosaltres ... com les converses entre amics"
    Pot ser... però encara que escriure no canvie l'esdevindre de l'univers, a vegades les conversacions entre amics sí que fan que canvien òrbites d'alguns planetes (el propi)... i no, probablement no són l'univers, però sí formen part d'ell... Les coses xicotetes son les que fan la vida, vida

    ResponElimina
  4. Totalment d'acord ... l'òrbita del meu planeta ha anat de la mà d'aquelles petites coses i petites-grans persones que d'una manera o altra nan influït en la meva vida ... i escric el que sóc ... Fem vida, llavors, molta vida! Bonica manera de descriure-ho Miguel! Abraçada

    ResponElimina
  5. La distància, l'amor, la veritat, tot és subjectiu.

    M'encanta el subjectiu i la visió d'uns altres que enriqueixen la meva.

    Ets un encant i amb això endolceixes el meu dia. La meva reflexió, la meva lluita les meves quotidianes tasques.

    Gràcies per estar i per ser. Per estar aquí, per ser així. Un petó gran.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec molt en el poder del silenci ... persegueixo que tingui un pes específic en els meus poemes ... aquest que vaig a deixar-te ara és molt gran, tant gran com les teves paraules. Aconsegueixes que la seva utilització tingui un sentit comprensible.
      Petó gran!

      Manera de dir-te que m'has deixat sense paraules Sergi Nebot!

      Elimina
  6. Sensacional poema i gran entrada. Moltes felicitats !!!!
    (Val la pena el teu "A cop de foc"; molt, però que MOLT la pena...!).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Fidel ... m'alegra que t'agradi el blog, jo gaudeixo amb el tast dels teus poemes ... esperant la publicació!

      Elimina
  7. Coincideixo amb en Fidel, raure al teu racó és sempre gratificant (des del dolor a l'esperança, però, sobretot, de la vivència). Aquests poemes tan tallants, amb versos curts però gens banals, deixen alguna cosa entre sofrida i agraïda que fa tornar amirar si hi has deixat una nova engruna de tu.

    Rilke ens ensenya, mentre aconsella al jove poeta, i cal seguir un camí propi, i aquest sempre està en mutació i metammorfosi contínua. Així és la maduració, i així n'aprenem tots/es.

    Bona tarda i per molts anys, de nou.


    d.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No puc
      tornaR


      Mariola... hi manca la R, que se t'ha escolat entre els dits...


      d.

      Elimina
    2. M'omple de goig saber que hi ha gent que escriu, i molt bé, i li agrada el que jo faig. I Rilke ...

      "Si intentaras eso: ser para mí mano en la mano.
      lo mismo que en la copa el vino es vino.
      Si tú intentaras eso.

      Sóc una principiant ... aprenc jo més, per tant ...

      I gràcies per trobar allò que se m'escorre entre els dits ...

      Abraçada!

      Elimina
  8. Als que estem aquí tingues per segur que si ens agrada la teua valentia a tirar-te al buit amb aquest bloc ... gràcies, i mil vegades gràcies, ja sé que no t'importa el que diguin ... i així ha de ser .. . i si que pot canviar alguna cosa el que tu escrius, encara que consideris que és poqueta cosa ... la vora del mar es forma granet a granet de sorra ... un sol, no es res ... però un al costat de un altre...
    Torna Mariola..si que pots, y busca en el teu manatial interior, per deixarmos aquestes poesies...Com a dit la meva companya Maijo " que mes dona valentia o bogeria"..pero jo però jo afegeixo .. VISCA la teva bogeria...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com sempre Mayte, gràcies ... si aquest bolc continua endavant seràs una dels membres fundadors comentaristes :-)

      Elimina
  9. Dear MariWave, en el cas de la poesia ni l'alquímia de l'art pot ocultar l'ànima creadora, però, xica, tal dia farà un any!!!!

    ResponElimina
  10. Doncs també tens raó Antonio ... Tal dia farà un any!!!

    ResponElimina
  11. No hi ha poesia sense bogeria. No envejo la vida d'aquells que no coneixen la bogeria dels sentiments i la paraula. Endavant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La bogeria dels sentiments i les paraules ens manté vius ... estem en la mateixa línia, llavors ...

      Salutacions i benvingut al bloc!

      Elimina
  12. Respostes
    1. Cert Jordi... especialment...

      Gràcies per vistar-me.

      Elimina
  13. Paul Auster diu que escriure no és que li produeixi un gran plaer, però que és molt pitjor si no ho fa.
    Mariola, no et preguntis per què escrius, perquè probablement sigui una necessitat...

    ResponElimina