Amb el pas dels anys
has fet fardell
d'un món passat
abans llunyà
i avui
per mai tornar
Un temps de goig
I amb pas tremolós
arrossegues
cansat
el pes de tot
el dol
d'aquelles morts
Un temps de pors
Entristida
imploro pietat
al àngel
que deu mirar-te al ulls
saben
que ho tens tot fet
Allò més teu
Reflectida
demano benevolència
al final
que deu abraçar-me
conscient
que ho tinc tot llest
Allò més meu
I
d'aquell
temps de goig
amb tu
donar les gràcies
No més
(mariola nos
gener 2014)
 |
| Foto: mariola nos |
DIVI, EMOTIU I SENTIT. El passat mai tornará pero els moments positius viscuts sempre estarán al nostre avui.Tenim que trobar un equilibri del fardell ( aunque els sentiments a vegades son incontrolables ) per fer.nos la vida més dolça, malgrat les naturals ausencies, i ser agraits amb tot lo bó que em tingut. GRACIES PER ESTE PRECIÒS POÈMA,. BESSETS (S)
ResponEliminaGràcies a tu Sebastian .. sempre, per les lectures, pels comentaris, per l'empatia ...
EliminaUna abraçada forta.
no més.... et sembla poc? el passat és això, passat, però tenim records a frec de pell que emocionen com aquest poema teu, una abraçada Mariola
ResponEliminaGràcies Xelo ... i ha passat que sent-ho encara és present ...
EliminaUna forta abraçada.
sempre sera present Mariola...en un lloget fondo del teu cor.......com et deia Xelo- No més? et pareix poc ? sentir com sents i poder expresar-ho per a nosaltres?.....
ResponEliminaI tu sempre tens les portes d'aquesta casa teva obertes ... no t'importi dilatar les visites en el temps que jo ja sé que ets i que tornes.
EliminaAbraçada!
Que el teu àngel davalli i et conhorti amb el seu esguard secret. I que tota la benevolència et sigui regalada. No més que donar les gràcies: benaurada sia
ResponEliminal'alquímia que transforma l'experiència en art poètica.
Una abraçada, des de El Far.
Una llum del far que em projecta la seva abraçada de càlid mar ... des d'allà on el cos es fa ingràvid. Sóc jo qui dóna les gràcies Jordi ...
EliminaI un enorme abraçada que va de tornada.
Pensava haver deixat un missatge, però com que sóc molt ruc amb això dels blogs... Avui, rellegint-lo, m'hi fas veure més coses.
ResponEliminaHi noto, amb una mica de tremolor també, el pes, el fardell, de les coses no viscudes, les d'abans abans, amb les seves pors, les seves dèries.
M'he explicat fatal.
No t'has explicat fatal Jordi ... que va ... i has sentit molt ... D'aquest poema, com de gairebé tots, em costa parlar ... és la meva mirada en els ulls de qui ja ha viscut molt de temps i no ho ha fet sol ... és la meva consciència del temps finit que deixa poc marge al que queda per fer ... És la meva manera de veure segons quines coses ...
EliminaPotser sigui jo la que s'explica fatal no?
Una forta abraçada!
No sabia com escriuret al blog
ResponEliminaHo he fet per fb
Una molt forta abraçada