Ahir, a l'Auditori Muncipal de Vinaròs, amb motiu de l'atorgament del Alè Vinarossenc a José Domingo Doria Forner per la Fundació Caixa Vinaròs, vam assistir a l'espectacle Maquinofòbiapianolera, un concert per a piano i orquestra mecànica compost i interpretat per Carles Santos i Cabo San Roque (els pares de la màquina-robot).
No puc jutjar l'espectacle des d'un punt de vista formalment musical, però si des d'un punt de vista de l'experiència estètica musical.
Maquinofòbiapianolera desenvolupa un concert per a piano i orquestra a través d'un subtil coqueteig i confrontació o lluita pràcticament a mort entre l'home i la màquina. Amb una posada en escena on una màquina que neix del reciclatge, a l'estil Jean Pierre Jeunet (no vaig poder evitar recordar Delicatessen i una de les seves escenes musicals) rudimentària pel que fa a materials (tubs, timbals, paelles, ampolles d'aigua, tombones , xilòfons i botzines amb llums) però poderosa quant a mecànica (està controlada per ordinador) i un Carles Santos que és piano en si mateix (home piano nu), aconsegueixen una simbiosi odi-amor propia de les grans tragèdies gregues, on per fi, sembla guanyar l'home ... o no.
Entre la màquina i l'home a penes interferències, les justes i en els moments àlgids on Cabo San Roque (Pepe Seguí, Laia Torrents i Roger Aixut) s'encarreguen d'augmentar la tensió musical a l'ordinador, teclat, acordió i guitarra o mitjançant veus-crits en un llenguatge encriptat. A destacar el moment en què Laia Torrents tapa els ulls a Carles Santos i utilizta el seu cap com un tercer membre musical alhora que les mans del pianista segueixen com una extensió del piano fins a acabar exhaust.
Música i estètica visual pura i dura. Un espectacle amb una força sobrenatural i fòbica en alguns moments, que transporta els sentits a plans menys explorats o desconeguts. Una experiència vital en si mateixa reflex de conflictes, pors i vivències essencials.
"La música expressa, més que qualsevol altre art, la realitat de la voluntat de poder, ella és tot tràgica i melancòlica, el fons de tota vida, però també un« estimulant de la vida », incitació seductora a la vida. Es comprèn així per què El naixement de la tragèdia està subtitulada «A partir de l'esperit de la música»
BLONDEL. "Nietzsche i la música", a Magazine Littéraire, No 383, 2000, pp. 44-45
El meu agraïment a Carles Santos i Cabo San Roque per l’espectacle, i a la Fundació Caixa Vinaròs per apropar-lo a la seva gent (la de Carles).
El treball fotogràfic que podeu veure a continuació, gentilesa de Pablo Batalla.
 |
| Foto: Pablo Batalla |
 |
| Foto: Pablo Batalla |
 |
| Foto: Pablo Batalla |
 |
| Foto: Pablo Batalla |
 |
| Foto: Pablo Batalla |
 |
| Foto: Pablo Batalla |
al llegir-te és fàcil viure totes les vibracions del concert
ResponEliminaGràcies Xelo ... és el que es pretén.
EliminaSi tens l'oportunitat no la deixis pasar.
Bests
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaGràcies a Carles, sense saber-ho, sabem d'amics que no coneixíem ...
EliminaHe tingut l'oportunitat de veure Maquinofòbiapianolera, ara mateix en canal56. No em sento preparada intel · lectualment per poder opinar, musicalment, ni artísticament, però com últimament m'agrada expressar el que sento, vaig a això .... No dubto en cap moment de la genialitat de Carlos Santos, al contrari, estic d'acord amb tu en el de (home piano nu) però com a bon transgressor que crec que és, si pretenia sorprendre, amb aquesta actuació, al meu ho ha aconseguit.
ResponEliminaLa estetica visial és sorprendre't, i bella, i en el moment que s'utilitza seu cap al piano, també és molt atraient, per jo crec que la música fa moure, de vegades la cintura, de vegades un peu, a vegades el pensament , de vegades el cor, i algunes l'ànima .... doncs bé, no tinc clar que em fa moure aquesta actuació, tota l'estona he tingut una sensació de desassossec, d'estar en alerta, en tension en definitiva, crec que si hagués estat a la sala m'hagués enfonsat en la meva butaca cada vegada mes com intentant que el caos-ordenat de sons passés en vol ras per sobre del meu cap sense tocar-me. En definitiva DIFERENT ... no puc dir que no m'ha agradat, però el que m'ha fet moure són les mans crispades mossegant-me les ungles, com en la tensió que provoca en mi una pel · lícula de por.Per aixo dic DIFERENT....
Les experiències i percepcions estètiques són diferents segons els subjectes que interactuen, és així, les obres un cop construïdes no acaben ... som nosaltres qui ho fem. I no sempre l'autor pretén que sigui bell ... de vegades, la intenció és totalment la contrària ... pretén crear, precisament desassossec, inseguretat, tensió ... re-mo-veure, en definitiva.
EliminaJo vaig moure els peus i gairebé la cintura ... vaig deixar de pensar en tot, em va embolicar l'espectacle i no només em vaig emocionar ... confesso que vaig plorar.
La tele i el directe sempre són molt diferents.
M'agrada la teva crítica Maye: DIFERENT.
Gràcies per compartir, m'encanta!