dilluns, 17 de juny de 2013

Aula de Teatre Vinaròs o xicotetes grans coses.


Ahir, els actors d'Aula del Teatre de Vinaròs "Las mil i una", dirigits per Josi Ganzenmüller Roig van representar a l'Auditori Ayguals d'Izco de la ciutat "Cómeme el coco, negro". Un homenatge a les Companyies de Revista de tota la vida, ara en perill d'extinció, emulant al Teatre de La Cubana.

A recordar que es compleix ara la 6a temporada de l'Aula de Teatre de Vinaròs i que sembla, que va ser ahir, quan gent de Vinaròs i comarca es posava en mans de Josi Ganzenmüler que amb l'ajuda de la llavors regidora de cultura María Dolores Miralles (durant el mandat del PSOE i PVI), iniciaven aquest tímid projecte. Gent, que podem anomenar, corrent ... (o no)

Veient-los ahir dalt de l'escenari donant-nos el millor de si mateixos vaig recordar el inicis i els vaig veure grans, molt grans, enormes ... Amics i coneguts entre plomes i bambolines representaven números de revista com si no haguessin fet una altra cosa en la seva vida. El pobre escenari de l'auditori, de sobte, es va convertir en un veritable teatre. I ells, en la seva llum.

El seu secret ... entusiasme i esforç.

No hi ha més. Conduïts per un director que des del primer moment no els va veure com amateurs sinó com professionals, aquesta gent corrent i no tant que tenen les seves vides i els seus problemes com tots, han fet del teatre la seva passió. Una passió que aconsegueixen transmetre a un públic que gaudeix entre sorprès i emocionat veient com han crescut. Com ho han aconseguit.

Queda molt més que demostrat que Aula d'Teatre de Vinaròs ha estat un projecte que funciona i funcionarà. Un bé cultural imprescindible del que hem de sentir-nos orgullosos d'haver recuperat, perquè amb ell reprenem una de les formes d'expressió artística més antigues i complexes de l'ésser humà i la grandesa de l'empatia entre actors i públic.

El nostres amics i coneguts, ahir van deixar de ser-ho per passar a ser durant un parell d'hores, només ACTORS.

Aula de Teatre de Vinaròs és l'evidència de com les coses xicotetes,de vegades, acaben sent les més grans.



Aula de Teatre Vinaròs
Foto: Pedro Vidal





6 comentaris:

  1. Jo vaig se alli ahir .. una amiga em va treure les entrades i no volia cobrar em va dir que ella em convidava als riures ... va ser aixi una estona divertida, fent participar a la gent del seu joc, perquè al cap i al fi, és com si estiguessin jugant. Quan gaudeix un nen mes?, quan esta jugant no? doncs això, estaven jugant, perquè se'ls veia gaudir amb el que feien .......... no importaria si ho haciesen bé o malament .... el seu esforç i entusiasme és més que suficient, perquè nosaltres gaudim .... molt bé que segueixin creixent Mariola

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Les amigues que reglen somriures són, sens dubte, les millors.

      Abraçada Mayte!

      Suprimeix
  2. Hi estic totalment d'acord amb tu Mariola, la gent de l'Aula de Teatre son grans actors amb majúscules!

    ResponSuprimeix