UN POEMA PER A UN QUADRE. PRÒXIMA INAUGURACIÓ DE LA PINTORA ISABEL SERRANO A VINARÒS.

La pintora Isabel Serrano em fa arribar una de les seues obres per a la propera exposició i em pregunta... Podràs fer un poema? En eixe moment jo desconeixia el títol del quadre, així que vaig bussejar en ell i vaig començar a escriure. Vaig fer i vaig refer, com sempre... Quan el poema va estar tancat li vaig enviar un missatge a Isabel. Títol del quadre? Absència, em va respondre.
Em va semblar curiós com la dialèctica entre l'obertura del quadre(objecte artístic) de Isabel i la meua experiència estètica personal coincidien en un punt essencial: l'absència com a part consubstancial de l'existir.


És el que té l'art pel fet mateix de ser art...la creació i l'experiència estètica constitueixen un circuit inseparable.

Absència

POEMA

Arribes tard  (a viure)

I  no recordes 
haver caminat
la vida
ni pronunciat el nom 
en va
del que t’estima 

Que ja no és 
ell ni tu
però  ho sembla

Com quasi tots
en aquest temps
incertament
regalat
d’ombres eternes 
i llums breus
o 
a l’inrevés
segons la sort
del joc
atzarós 
de l’existir 
fugisserament etern
que mai és
completament
redó
com el món
vist
des de la llunyania
lluna
sinó pla 
a peu 
terrenal

(mariola nos. Febrer 2014)




EXPOSICIÓ

Isabel Serrano inaugura l'exposició "Des del fons de l'ànima" el dia 7 de març a les sis de la vesprada en la Biblioteca Municipal de Vinaròs. L'exposició romandrà oberta fins al dia 23 de març. S'inclou dins dels actes del dia de la dona.


Currículum d'Isabel Serrano

La pintora i escultora Isabel Serrano neix a Sant Vicenç de Montalt (Barcelona) en 1955.
Cursa estudis d'Arts Aplicades i Oficis Artístics a l'Escola Pau Gargallo. Realitza posteriorment estudis d'escultura i arts decoratives. Imparteix classes d'arts plàstiques en diferents escoles i tallers. Ha realitzat diversos murals i escultures. Ha decorat diversos hotels amb els seus quadres.

Col•labora en diferents revistes i setmanaris relacionats amb l'art.

Les seves obres es poden trobar en diferents entitats públiques i col•leccions privades.

Medalla concedida per l'Ajuntament de Benicarló a Instal•lacions Artístiques. Associació d'Arts Plàstiques. O.A. de C. Benicarló, Abril 1996.

Cloud Computing. Poema per a la V Mostra de Poesia Oberta d'Alcanar.

Vaig conèixer al meu amic Tomàs Camacho en un poble sense mar i després d'un concert ... Vam compartir un moment molt especial amb Carles Santos al piano. Eixa setmana jo l'havia entrevistat per al Hoyporhoy de la Cadena Ser Maestrat i a la meua pregunta sobre la durada del concert em va respondre que poc menys d'una hora ... El que un orgasme, ara que ja estic més gran. Irònic com sempre Carles. Per això puc dir que vaig conèixer a Tomàs el 22 d'agost del 2009 en Vallibona. Encara conservo l'agenda d'aquell any (imprescindible quan els directes són diaris).
A partir d'aquest moment vaig conèixer el poeta i la Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar . Unes quantes entrevistes a la ràdio i algun reportatge per a la revista Crònica de Vinaròs en la meua faceta periodística em van obrir una porta que mai m'havia atrevit a creuar.
Un amic em va dir l'altre dia que la gent és la gasolina però algú ha de ser el motor.
Tomàs és no només el motor de la mostra oberta d'Alcanar que enguany arriba a la seua cinquena edició, sinó també una mica culpable que jo participe aquest any, no com a periodista d'ofici sinó com a poeta sense ofici (encara que daixò últim no el faig responsable).
Mariola, has de participar amb algun escrit teu ... Estic segur que tu escrius ...

Cloud Computing 

Anhelo un espai   

en el virtual núvol 

blanc 

on poder canviar

el paradigma vital

Un punt on

lluny d'estímuls

abandonar-me lliure

a la ingravidesa  

d'un suspens infinit

insonor 

i lleu 

Cotó  llunyà

per envoltar-me

aïllada 

i 

no

tornar

a descendir

Escaladei

per 

arribar

A resguard

de tot

mal

mariola nos. Gener 2014

Siurana. El priorat

Poema per a la V Mostra de Poesia Oberta d'Alcanar organitzada per Tomàs Camacho.

http://alcanarpoesia.blogspot.com.es/

I si no fosses tu...

I si no fosses  tu

qui m'agafés la mà

en eixa nit 

en que la llum 

em cerca

per acaronar l'oblit

de tantes 

altres nits

glaçades

sense tu

i perdudes per mi

Si no fosses tu

em negaria a ella

com qui(es)nega 

la certesa  

del defugir

del temps

que avui 

malauradament 

no  puc 

aturar

justament avui

que

he enlairat

el bes de gel

unit

irremeiablement?

al dolorós cristall

del fred

amant

injustament avui  

amb la certesa 

que no dec

aturar-te

en mi

si tu

no vols

ser

Lliurement

amb mi


mariola nos. Gener 2014

Del temps viscut (dels dos)

Amb el pas dels anys
has fet fardell 
d'un món passat
abans llunyà
i avui
per mai tornar

Un temps de goig

I amb pas tremolós 
arrossegues
cansat
el pes de tot
el dol 
d'aquelles morts

Un temps  de pors

Entristida
imploro pietat
al àngel  
que deu mirar-te al ulls 
saben
que ho tens  tot fet

Allò més teu

Reflectida 
demano  benevolència 
al final
que deu abraçar-me
conscient
que ho tinc tot llest

Allò més meu

I 
d'aquell
temps de goig
amb tu
donar les gràcies

No més



(mariola nos
gener 2014)

Foto: mariola nos

Contenció (de sentiments)

El meu amic Tomàs Camacho va comentar un dia que hi havia gent que s'obstinava de fer de la poesia només una cosa seriosa i profunda, que pensava que li faltava un toc d'humor, que li agradava la poesia lleugera i desenfada. 

Lo meu és el costat fosc vaig pensar ... no podré. Però tinc sentit de l'humor i també el meu costat més frívol i divertit, així que em vaig prendre aquelles paraules com un repte. Tomás és molt bo en aquests menesters poètics i sap, com gairebé tothom, més que jo, així que li vaig fer cas. A ell no l'hi vaig comentar, per això ho faig ara.

Porto amb aquest poema una temporada ... el deixo, l'agafo, li canvio una paraula, una altra ... i així fins avui.

La conclusió és que he pogut a mitges ... que era la meva intenció ... to desenfadat però amb tema (no puc evitar-ho: avui m'he alçat amb els immigrants fumigats a Lampedusa, per per posar exemple).

Ací vos el deixo ... Ja em direu val?

Contenció (de sentiments)

I a força de força

treus valor

dolç

de  xocolata

fos

I a força de força

sagna la llengua 

morta

de cirera

roja

clavades les dents

per no sobreeixir 

prems  punys

I traus fum

fum

fum

fum

un

dos

tres...

fins deu diuen que és bo

com el cafè 

que fa temps que no et prens

per no sobreeixir

S’anomena 

Viure

(mariola nos 2013)

Sòl radiant

Col·locades  les catifes
al desert de la pèrdua
trepitjo  tímidament
encara 
el càlid ara  
i suaument
recolzo a penes
les empremtes  (el pes)
del cos 
fos
poc a poc
al parquet vital
del teu sòl radiant

llibres
sofàs
còmodes  
mantes 
i retrats 
han abrigat
el fred d'abans
construint llar

al teu 
al meu 
al seu costat

Pintat el llenç
estem
reals

Caliu de sol radiant
La llar


(mariola nos 2013)

EL BUCLE DE LA VIDA O UNA DE NOTÍCIES RADIOFÒNIQUES.

Continuo fidel a la meva parella pel que fa a gitar-me i aixecar-me del llit. Des dels meus anys d'estudiant me'n vaig a dormir i em llevo amb la ràdio encesa. Durant la nit no li faig gaire cas, però allà està, "ronronejant" al subconscient.

I el subconscient que retorna a la consciència en un moment donat (cada vegada més d'hora, la veritat) sol sorprendre’s cada dia més. I també cada dia més, creix la seva decepció.

Jo tenia 12 anys quan es va aprovar la Constitució Espanyola i per ser sincera, tinc poc a veure ja amb la de llavors. Mantinc la meva essència, però he canviat substancialment. He anat creixent. I d'aquí, que això de la reforma impossible de la Llei Fonamental no em quadra. L’ immobilisme no va amb mi. Primera sorpresa del dia. Em sembla mentida que encara estiguem en aquestes em dic per mi mateixa. És el que té la ràdio, que no em respon i acabo, parlant sola.

I quan lo del cop d'estat el 1981 tenia jo 15 anys. Trenta-dos anys em sembla, en el còmput de la meva vida, una eternitat. Encara recordo la preocupació de la meva mare amb un marit ficat en política d'esquerres i una filla estudiant precisament a València. A l'institut al qual jo assistia, aquest dia, només vam escoltar les notícies. Una altra vegada elles, les que avui em porten a la mort de l'exgeneral Alfonso Armada Comyn, arrestat després del fracàs del cop, jutjat, condemnat i indultat en 1988 per malaltia. Una llarga malaltia, que sembla ser, no ho ha estat tant. Ha portat una vida discreta, diuen, fins que va morir ahir a Madrid. Millor així, la discreció és bàsica en segons quins temes.

I tenia 20 anys quan Espanya va entrar a formar part de la Unió Europea i 23 anys quan va caure el mur de Berlín. Just acabada la meva llicenciatura. Una bonica edat de la qual fa ja massa temps des del meu punt de vista . Però una edat que em recorden notícies com les relatives a Ucraïna , on avui, la revolució pren de nou. Una Ucraïna que mira una Europa somiada però en crisi . Del foc a les brases , diuen per la meva terra

Una edat , la de final de llicenciatura , que també em recorda a amics i coneguts estudiant a carreres tècniques (llavors les de lletres ja estaven bastant desacreditades) amb gran sacrifici per part d'ells mateixos i de les seves famílies. Uns amics que ara fan de la seva frustració una casaca per seguir tirant com poden tant econòmicament com moralment. Uns professionals que, com tants altres professionals i treballadors, fan un esforç diari per no enfonsar-se. I les notícies m'expliquen que les carreres tècniques perden atractiu. Perdó? Només les tècniques? I això em recorda Wert, i al tancament d'un Canal 9 que mai va ser públic ... i a la sanitat i a les hipoteques i a les preferents i als rescats bancaris i als fons voltor  i així l'infinit i més enllà.

I és llavors, només llavors, quan tinc la sensació d'estar en un bucle. I és també llavors, i només llavors, quan m'embarga la desolació. Perquè sincerament, no sé on anem, però sí d'on venim.


(mariola nos 2013)