EL BUCLE DE LA VIDA O UNA DE NOTÍCIES RADIOFÒNIQUES.

Continuo fidel a la meva parella pel que fa a gitar-me i aixecar-me del llit. Des dels meus anys d'estudiant me'n vaig a dormir i em llevo amb la ràdio encesa. Durant la nit no li faig gaire cas, però allà està, "ronronejant" al subconscient.

I el subconscient que retorna a la consciència en un moment donat (cada vegada més d'hora, la veritat) sol sorprendre’s cada dia més. I també cada dia més, creix la seva decepció.

Jo tenia 12 anys quan es va aprovar la Constitució Espanyola i per ser sincera, tinc poc a veure ja amb la de llavors. Mantinc la meva essència, però he canviat substancialment. He anat creixent. I d'aquí, que això de la reforma impossible de la Llei Fonamental no em quadra. L’ immobilisme no va amb mi. Primera sorpresa del dia. Em sembla mentida que encara estiguem en aquestes em dic per mi mateixa. És el que té la ràdio, que no em respon i acabo, parlant sola.

I quan lo del cop d'estat el 1981 tenia jo 15 anys. Trenta-dos anys em sembla, en el còmput de la meva vida, una eternitat. Encara recordo la preocupació de la meva mare amb un marit ficat en política d'esquerres i una filla estudiant precisament a València. A l'institut al qual jo assistia, aquest dia, només vam escoltar les notícies. Una altra vegada elles, les que avui em porten a la mort de l'exgeneral Alfonso Armada Comyn, arrestat després del fracàs del cop, jutjat, condemnat i indultat en 1988 per malaltia. Una llarga malaltia, que sembla ser, no ho ha estat tant. Ha portat una vida discreta, diuen, fins que va morir ahir a Madrid. Millor així, la discreció és bàsica en segons quins temes.

I tenia 20 anys quan Espanya va entrar a formar part de la Unió Europea i 23 anys quan va caure el mur de Berlín. Just acabada la meva llicenciatura. Una bonica edat de la qual fa ja massa temps des del meu punt de vista . Però una edat que em recorden notícies com les relatives a Ucraïna , on avui, la revolució pren de nou. Una Ucraïna que mira una Europa somiada però en crisi . Del foc a les brases , diuen per la meva terra

Una edat , la de final de llicenciatura , que també em recorda a amics i coneguts estudiant a carreres tècniques (llavors les de lletres ja estaven bastant desacreditades) amb gran sacrifici per part d'ells mateixos i de les seves famílies. Uns amics que ara fan de la seva frustració una casaca per seguir tirant com poden tant econòmicament com moralment. Uns professionals que, com tants altres professionals i treballadors, fan un esforç diari per no enfonsar-se. I les notícies m'expliquen que les carreres tècniques perden atractiu. Perdó? Només les tècniques? I això em recorda Wert, i al tancament d'un Canal 9 que mai va ser públic ... i a la sanitat i a les hipoteques i a les preferents i als rescats bancaris i als fons voltor  i així l'infinit i més enllà.

I és llavors, només llavors, quan tinc la sensació d'estar en un bucle. I és també llavors, i només llavors, quan m'embarga la desolació. Perquè sincerament, no sé on anem, però sí d'on venim.


(mariola nos 2013)