Contenció (de sentiments)

El meu amic Tomàs Camacho va comentar un dia que hi havia gent que s'obstinava de fer de la poesia només una cosa seriosa i profunda, que pensava que li faltava un toc d'humor, que li agradava la poesia lleugera i desenfada. 

Lo meu és el costat fosc vaig pensar ... no podré. Però tinc sentit de l'humor i també el meu costat més frívol i divertit, així que em vaig prendre aquelles paraules com un repte. Tomás és molt bo en aquests menesters poètics i sap, com gairebé tothom, més que jo, així que li vaig fer cas. A ell no l'hi vaig comentar, per això ho faig ara.

Porto amb aquest poema una temporada ... el deixo, l'agafo, li canvio una paraula, una altra ... i així fins avui.

La conclusió és que he pogut a mitges ... que era la meva intenció ... to desenfadat però amb tema (no puc evitar-ho: avui m'he alçat amb els immigrants fumigats a Lampedusa, per per posar exemple).

Ací vos el deixo ... Ja em direu val?

Contenció (de sentiments)

I a força de força

treus valor

dolç

de  xocolata

fos

I a força de força

sagna la llengua 

morta

de cirera

roja

clavades les dents

per no sobreeixir 

prems  punys

I traus fum

fum

fum

fum

un

dos

tres...

fins deu diuen que és bo

com el cafè 

que fa temps que no et prens

per no sobreeixir

S’anomena 

Viure

(mariola nos 2013)

Sòl radiant

Col·locades  les catifes
al desert de la pèrdua
trepitjo  tímidament
encara 
el càlid ara  
i suaument
recolzo a penes
les empremtes  (el pes)
del cos 
fos
poc a poc
al parquet vital
del teu sòl radiant

llibres
sofàs
còmodes  
mantes 
i retrats 
han abrigat
el fred d'abans
construint llar

al teu 
al meu 
al seu costat

Pintat el llenç
estem
reals

Caliu de sol radiant
La llar


(mariola nos 2013)

EL BUCLE DE LA VIDA O UNA DE NOTÍCIES RADIOFÒNIQUES.

Continuo fidel a la meva parella pel que fa a gitar-me i aixecar-me del llit. Des dels meus anys d'estudiant me'n vaig a dormir i em llevo amb la ràdio encesa. Durant la nit no li faig gaire cas, però allà està, "ronronejant" al subconscient.

I el subconscient que retorna a la consciència en un moment donat (cada vegada més d'hora, la veritat) sol sorprendre’s cada dia més. I també cada dia més, creix la seva decepció.

Jo tenia 12 anys quan es va aprovar la Constitució Espanyola i per ser sincera, tinc poc a veure ja amb la de llavors. Mantinc la meva essència, però he canviat substancialment. He anat creixent. I d'aquí, que això de la reforma impossible de la Llei Fonamental no em quadra. L’ immobilisme no va amb mi. Primera sorpresa del dia. Em sembla mentida que encara estiguem en aquestes em dic per mi mateixa. És el que té la ràdio, que no em respon i acabo, parlant sola.

I quan lo del cop d'estat el 1981 tenia jo 15 anys. Trenta-dos anys em sembla, en el còmput de la meva vida, una eternitat. Encara recordo la preocupació de la meva mare amb un marit ficat en política d'esquerres i una filla estudiant precisament a València. A l'institut al qual jo assistia, aquest dia, només vam escoltar les notícies. Una altra vegada elles, les que avui em porten a la mort de l'exgeneral Alfonso Armada Comyn, arrestat després del fracàs del cop, jutjat, condemnat i indultat en 1988 per malaltia. Una llarga malaltia, que sembla ser, no ho ha estat tant. Ha portat una vida discreta, diuen, fins que va morir ahir a Madrid. Millor així, la discreció és bàsica en segons quins temes.

I tenia 20 anys quan Espanya va entrar a formar part de la Unió Europea i 23 anys quan va caure el mur de Berlín. Just acabada la meva llicenciatura. Una bonica edat de la qual fa ja massa temps des del meu punt de vista . Però una edat que em recorden notícies com les relatives a Ucraïna , on avui, la revolució pren de nou. Una Ucraïna que mira una Europa somiada però en crisi . Del foc a les brases , diuen per la meva terra

Una edat , la de final de llicenciatura , que també em recorda a amics i coneguts estudiant a carreres tècniques (llavors les de lletres ja estaven bastant desacreditades) amb gran sacrifici per part d'ells mateixos i de les seves famílies. Uns amics que ara fan de la seva frustració una casaca per seguir tirant com poden tant econòmicament com moralment. Uns professionals que, com tants altres professionals i treballadors, fan un esforç diari per no enfonsar-se. I les notícies m'expliquen que les carreres tècniques perden atractiu. Perdó? Només les tècniques? I això em recorda Wert, i al tancament d'un Canal 9 que mai va ser públic ... i a la sanitat i a les hipoteques i a les preferents i als rescats bancaris i als fons voltor  i així l'infinit i més enllà.

I és llavors, només llavors, quan tinc la sensació d'estar en un bucle. I és també llavors, i només llavors, quan m'embarga la desolació. Perquè sincerament, no sé on anem, però sí d'on venim.


(mariola nos 2013)

Castor, la bombolla sísmica.

El meu amic Franscesc  Gil, cap de Edicions Saldonar em va parlar fa un parell de mesos d'un projecte que tenia entre mans. Ahir em vaig prendre un cafè amb ell i avui, a banda de explicar-vos de que tracta aquest projecte, vaig a participar en la campanya de micromecenatge que ha començat perquè la investigació sobre el que s'anomena ja "El cas Castor" vegi la llum. D'aquesta manera no només contribuiré a que la investigació sigui possible, sinó que tindré assegurat el meu llibre. I perquè mullar-me? Perquè vull saber la veritat i aquesta em sembla una molt bona manera.

Edicions Saldonar i el Grup de Periodistes Ramon Barnils volen fer possible aquest treball d’investigació que se concretarà en la publicació  el mes de febrer del llibre Castor: la bombolla sísmica.  

Per respondre els interrogants que envolten l’anomenat «cas Castor», el periodista Jordi Marsal, membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i corresponsal de l’Agència Catalana de Notícies, està treballant recopilant la documentació i la informació que s’ha generat els últims anys, i la que encara es genera per posar-la damunt de la taula perquè tots puguem lligar caps. 

Els àmbits en què el periodista està treballant són diversos, i sembla que, un cop publicat el llibre sabrem tot el que potser hauríem hagut de saber fa temps. Ens donaran a conèixer amb tots els detalls l’entramat empresarial que fa costat al projecte (començant pel paper capdavanter de Florentino Pérez), ens contaran si el govern espanyol i els promotors van ignorar conscientment la potencialitat sísmica de la zona, reconstruiran què va passar el dia que els terratrèmols van qüestionar tot el Castor, interrogaran sobre les mancances legals i administratives del projecte i el paper erràtic i interessat dels partits polítics... I s’ analitzarà la resposta ciutadana i les alternatives de futur que s’obren a partir d’ara.

Ho deixo a les seves mans i espero que Castor: la bombolla sísmica, sigui una realitat que no defraudi. Pel dret a saber.

Vídeo promocional el.laborat desinteressadament per Pepet i Marieta. 

http://www.youtube.com/watch?v=2rvynQeWFX8

Tot suma. Col.laboració micromecenatge.

http://www.totsuma.cat/projecte/1100/castor-la-bombolla-sismica

Blog

http://www.totsuma.cat/projecte/1100/castor-la-bombolla-sismica/actualitzacions

Sobre la LOMCE. Humanitzem o deshumanitzem?

La filosofia, com la música o la educació plàstica no són prioritats en la nova llei d'educació perquè desenvolupen competències d'aplicació menys immediata i instrumental que la llengua o les matemàtiques. La Xarxa Espanyola de Filosofia desmenteix aquesta teoria amb què el ministeri subestima la importància d'aquesta assignatura: "La filosofia permet connectar diferents sabers i desenvolupar una major capacitat de judici per afrontar la complexitat del món contemporani".

Que no s'equivoqui ningú ... la deshumanització comença a les aules perquè és on s'han de educar persones. I és en l'educació integral d'aquestes persones on s'afegeix l'educació en les capacitats (instrumentals y cognitives) necessàries per desenvolupar-se en la vida (amb tot el que aquesta comporta). Persones, no màquines. En el terme persones incloc la humanitat necessària perquè el terme sigui exacte: educació en valors i en la capacitat de judici i criteri crític per ser una persona justa i empàtica a més del que cadascú triï professionalment o no en aquesta vida (que igual resulta que és ric de bressol i es dedica a la vida contemplativa).

I si es vol dir d'una altra manera, eduquem professionals però que siguin humans, que sinó després, així ens va!

Y no anem pel bon camí. No vindrà el canvi si no és des de l'educació ...Per això el tema de les lleis d'educació em cansa. És una cosa vergonyosa que no té nom i que defineix clarament la classe política que tenim i el nivell educatiu que arrosseguem. Tot intent de Llei consensuat i amb les directrius sobretot dels professionals de l'educació (professors,mestres, educadors, psicòlegs, pedagogs, orientadors ...) acaba fracassant per la política. 

Tots tenim clar que l'educació és sinònim de llibertat, de creixement personal, de forma de vida conseqüent i coherent, de progrés en definitiva. No avançarem mai si seguim així, de fet ja portem un retrocés, al meu parer bastant insuperable en un mig termini. 

M'avergonyeixo totalment de que les coses estiguin així. 
M'avergonyeix aquesta llei... 

(mariola nos 2013)

Cuc de terra

Intuït el perill
embolico 
sentiments


suau cabdell 
de mi mateixa


cuc de terra
amb ulls de pluja
cecs


em quedo
quiet

passarà



(mariola nos 2013)

Gelós del llit

Fa uns anys una amiga em va regalar pel meu aniversari un massatge de xocolata a quatre mans. 
L'altre dia Josep Lleixà Fernández em va proposar un poema també a quatre mans: ell el començava, Núria Henrich i Encenallsdevida el continuaven i jo havia de posar el punt final. 
L'experiència del massatge va ser molt semblant a aquesta: un plaer!

A vosaltres espere que vos agrade, a ells(els tres amics virtuals) els dono les gràcies!




Gelós del llit

Avui estic gelós del teu llit i dels llençols. 
Jo et vull estimar tan aimada 
que aquesta nit ho seré tot a la vegada 
llit, llençols i amant, quan estem sols. 

És quan em trobo sol, ben entrada la nit 
que et penso, renego i et nego. 
I és quan estic arraulit, en el llit 
que humit et recordo i m'ofego.

Desesperat et penso volen-te estimar, 
abraçat els llençols cercant la teva olor 
sol en el meu desert poden-te imaginar. 

Gelós, en el teu llit fingida mortal 
en absent combat em vesso 
al blanc finit del goig brutal.




Josep Lleixà, Núria Henrich, Encenalls de vida i Mariola Nos. 2013