No en saps d’obrir calaixos
ni tocar tecles d’aquest piano
pulsió lívida
amb electrocardiograma pla
No podràs fer ballar
al teu pas
un tornado huracanat
Et vas equivocar
no es pot domar
Embolica el regal
i deixa’l marxar
ja
(mariola nos 2013)
Gràcies Mariola, ens estas acostuman i el dia que no hi ha entrada ......falta algo. Besests
ResponEliminaGràcies Gemma! També a mi em falta ... el temps.
EliminaAbraçada!
quan ja no esperem res
ResponEliminaBen cert Xelo ... quan ja tot està esgotat.
EliminaÉs difícil saber quina tecla tocar perquè les corbes de l'electro es tornin boges i no sigui pla .. igual que gairebé impossible domar un caràcter d'aquesta força huracanada .. millor que no ho intenti ... que ho deixi marxar.. ;)
ResponEliminaA la gent se l'accepta ... l'ensinistrament a passat, per sort, a millor vida ...
EliminaB7s
Un poema que, com sovint amb tants poemes teus, em sembla molt enigmàtic. És possible (només és una suposició) la clau de moltes imatges sigui en altres poemes, com si de vasos comunicants es tractés. Creus que és així?
ResponEliminahttp://www.corbblau-poesia.blogs.corb-blau.cat/2013/05/calaixos-bruts.html?m=0
Si Albert, totalment encertat, dels divuit poemes meus que hi ha en aquest blog, Desamante, Incapaç, Malabarismes de vida i Perduda por tenen un nexe comú i són, en certa manera, els meus poemes més fràgils.
EliminaEl teu m'ha encantat ... diferents maneres d'expressió que complementen les propies. És lo màgic de la poesia i del gènere humà també ... Un final carregat de força
"en un món on l'amor
només vol dir
acaronar febleses. "
Abraçada.
és molt trist... però crec que s'ha de continuar buscant...
ResponEliminaLa resignació és el pitjor i el més trist ... sempre cap endavant, sempre buscant, buscant-nos
EliminaAbraçada Toni!