Mariola Nos: la poesia com a exigència de veritat
Conec Mariola Nos des de fa molts anys. Si bé no crec que siga necessari detallar la data concreta en què ens vam conèixer (es tractava, en tot cas, dels primers anys de la dècada dels 80), sí que pot resultar interessant conèixer el context: el bar de l’Institut Leopoldo Querol de Vinaròs. Jo acabava d’aterrar a l’Institut, jove i tendre, encuriosit per aquell nou món que se m’obria davant dels meus ulls, amb un desig boig de menjar-me’l. I la casualitat féu que, inesperadament, em trobés parlant amb dues xiques tres anys més grans que jo, guapes, interessants, modernes, maquillades d’una manera agosarada, que tenien interès per mi i per les coses que jo, innocent, els podia explicar. Una d’elles era Mariola. Quasi diàriament compartíem l’hora de l’esmorzar, xerrant, tot i la diferència de tres anys que, en aquells moments, eren tot un món, una galàxia, una eternitat. Aquesta relació va durar fins que, elles van haver de marxar a estudiar a la Universitat. Sempre em va fascinar, però, la decisió que m’explicava Mariola en aquelles converses de mitja hora, entre classe i classe, la seva voluntat de matricular-se en la Facultat de Filosofia, d’atrevir-se en aquesta carrera tan difícil i, alhora, tan fascinant. Després ens hem retrobat, amb alguns anys més tard, jo sense quasi cabells i Mariola igual de guapa i moderna, igual d’agosarada i de rebel.
Em ve de gust recordar aquesta petita anècdota per dues raons. La primera, perquè em sento molt orgullós de poder escriure aquestes breus paraules que encapçalen el seu primer llibre poemari: Em remou la sinceritat; que haja decidit donar el pas i que vegen la llum aquests poemes que, com s’afirma en la breu nota inicial que encapçala el recull, han servit per fer sortir del seu amagatall paraules (sensacions, vivències, sentiments, etc.) que potser durant massa temps havien restat ocults, reclosos o fins i tot encriptats. La segona, i no menys important, perquè d’alguna manera, adverteixo un lligam profund entre aquella Mariola que vaig conèixer, quasi adolescent, i la Mariola que es deixa entreveure entre els versos que la lectora, el lector, té ara entre mans. No perquè la veu que hi parla no siga una veu adulta, reflexiva i madura, sinó perquè hi predomina el sentiment d’inconformisme, d’inquietud, de desig d’alliberament, gosaria dir, que en va captivar la primera vegada que la vaig conèixer.
Perquè, en definitiva, Em remou la sinceritat és un llibre arriscat que mostra escriure com una necessitat íntima de veritat, però també com una reflexió sobre el joc de la vida, on hi és present la il•lusió i el desencís, la construcció i la destrucció, l’amor i el dolor, l’exploració del coneixement i l’assumpció dels límits: “Romandràs amb mi/ després/ de mi” (“Absent”).
En certa mesura la poesia de Mariola Nos és una exploració, una indagació sobre la vida i les seues perplexitats, una búsqueda per la comprensió de l’existència a partir de la pròpia quotidianitat, de l’enteniment de les relacions personals, de la complexitat del sentiment de l’amor, sovint esclau de la pròpia passió, que pot esdevenir obsessiva, en un esforç de coneixement que sovint vol acostar-se a la veritat d’una intuïció obscura. Poesia a la recerca d’una veritat vital, a través d’un impuls indagador potent, essencial: “Parla la nuesa/ que només tu/ saps/ que et cobreix” (“De l’ànima”). S’hi vol arribar a una veritat a través de la necessitat del despullament emocional, d’una mena de confessió conscient i pública, que només pot oferir la paraula poètica, que en lloc de pretendre explicar, racionalment, la realitat, és sempre capaç d’anar una mica més enllà, se sent més poderosa per dir-ho tot sense dir-ho explícitament, perquè acompanya emotivament: “Cosides les parpelles/ esclaves del no-veure, /amb mirada/ d’ulls de vidre” (Aroma).
Només d’aquesta manera es pot teixir líricament les paraules amb els fets, els desitjos amb les realitats, les culpes amb les excuses, les frustracions amb els anhels, les decepcions a les raons que puguen explicar-les, una mena d’acumulació dels fragments d’una experiència interior sovint caòtics, desconcertants, però ben reals. Aquesta ambigüitat, res gratuïta i conscientment buscada per Nos, produeix un “efecte de veritat”, als ulls del lector, tot subratllant la immediatesa de cada situació proposta, ja que, a l’igual que en la vida real de cada dia, allò que copsem al nostre entorn són fragments inconnexos d’històries els antecedents, les circumstàncies i els contextos implícits i explícits de les quals desconeixem per complet: “Si no fos per tu/ em deixaria anar” (“Malabarismes de la vida”). En conseqüència, la veracitat a què aquests poemes aspiren no és una dada en brut, sinó el producte d’un conscient treball de depuració. Per això se’n presenta tan despullada d’accessoris, d’elements argumentals no essencials, que podrien afeblir la seua autenticitat.
És la de Mariola Nos una poesia de coloració clara, sincera, no li agrada el to sensibler, ni defuig mai la confrontació, ni el maquillatge dels sentiments. És dura, autoconscient, franca, però també subtil. Que sap transmetre tot allò que hi ha de positiu, malgrat el patiment, en l’experiència del dolor que hi ha en la vida, en l’amor i en la (seua) mort. I és també, la de Nos, la poesia d’una dona, vitalista, que mira i escriu la realitat a través dels ulls d’una dona, com no podia ser de cap altra manera, que no es conforma: mai no és autoindulgent. Vol i necessita lluitar per la (seua) llibertat: per la felicitat. Sempre, però, amb una actitud insurrecta, inconformista, vital i valenta: “Arrenca’m de la terra/ d’arrel/ que la meua saba continuarà” (“Bandeja’m”).
Al món literari vinarossenc i català en general ha aparegut una nova veu. És la veu d’una poeta enèrgica, autèntica, d’una dona que estima la vida i que li agrada de viure-la, d’una dona conscient que la nostra existència és tancar etapes, i obrir-ne de noves; que sap que la paraula poètica esdevé una sòlida i concreta consciència sensible: un anhel de llibertat i una exigència de veritat que han trobat la seua millor forma d’expressió.
Joan-Elies Adell
L’Alguer, març 2014.
