INTRODUCCIÓ
Com tots deveu recordar, la cultura catalana fou la convidada d’honor a la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt
l’any 2007. L’eslògan principal d’aquell esdeveniment, que va
significar una extraordinària oportunitat de presentació i de
promoció de la nostra literatura en el context europeu, fou el
següent: «La cultura catalana: singular i universal». De les diverses singularitats que la caracteritzen, l’existència d’una petita
comunitat cultural i lingüística catalana a la ciutat de l’Alguer,
a l’illa italiana de Sardenya, és sens dubte una de les més excepcionals i sorprenents. Com singular i admirable és també la
poesia que s’ha escrit en aquest petit racó de la Mediterrània
a partir de la segona meitat del segle xx. Una poesia fidel a constants de valor històric i literari que, gràcies a l’impacte emocional que és capaç de suscitar, també apunta a la universalitat.
L’objectiu essencial de l’antologia que aquí presentem és
el de convertir-se en un nou finestral des d’on poder observar
un paisatge, i gaudir-ne, encara poc conegut fora del territori alguerès, de la poesia escrita a Sardenya en llengua catalana.
Servir de reclam, fer de pont entre les veus de la poesia catalana
de l’Alguer i els lectors curiosos o habituals de poesia a casa
nostra. Penso que una visió extensa d’aquest singular panorama líric pot ajudar el lector català a descobrir aquests poemes, i
alhora meravellar-se’n, que, gràcies al seu conscient tarannà diferenciat, ens sorprenen amb inesperades troballes, ja siga per la
bellesa sovint anacrònica, als nostres ulls, de la llengua utilitzada, ja siga per la independència artística, fora de modes i d’escoles, que transmeten les seues diferents propostes. Es tracta, en
definitiva, de donar l’oportunitat d’endinsar-se, a través de les 10
paraules dels seus poetes, a l’interior de l’ànima i de l’esperit de
l’Alguer i la seua gent.
Per què es titula La Tercera Illa aquesta proposta? Doncs
perquè aquesta antologia vol ésser un tast d’una illa poètica ben
singular, existent dins d’una petita illa lingüística i cultural com
és la de l’Alguer, que es troba dins de l’illa geogràfica de Sardenya. Una triple insularitat, en definitiva.
Cada poeta alguerès s’enfronta a aquesta excepcional situació amb les seues armes literàries, depenent del seu específic
bagatge cultural en el context històric que li ha tocat de viure
i de les pròpies conviccions personals. També la tria lingüística
adoptada, que mai no és òbvia i que fluctua segons els autors i
l’etapa de la seua trajectòria, és un reflex (i un efecte) de la seua
posició envers aquesta experiència d’aïllament. I això atorga a la
poesia catalana de l’Alguer unes característiques i una qualitat
úniques en el nostre panorama literari. Amb encert ho ha sabut
explicar el poeta lleidatà Carles Hac Mor:
Perquè escoltar els poetes de l’Alguer és viure l’epopeia d’un català
que ha rodolat durant segles pels carrers de la Barceloneta de Sardenya sense rebre més influències que les de la seva singularitat.
La poesia que es fa a l’Alguer és autòctona i alhora és pancatalana,
és popular i tanmateix ve a ser, per als no algueresos, feliçment
elitista, car fa cantar l’idioma molt per damunt del seu ús poètic
convencional1
.
La tercera illa poètica algueresa, per fortuna, no és uniforme, sinó que té diversos contorns i orografies, que van des
d’una concepció de la poesia més local, popular i arrelada a la
parla de la gent, fins a una visió més oberta, passant per altres
1. Carles Hac Mor, «La dissolució de la realitat a l’Alguer», dins el catàleg
MediterrArt 2006: diàlegs d’art a la Mediterrània, Granollers, Centre
Experimental de les Arts Vallgrassa, 2007. 11
opcions intermèdies. La concepció més local la podríem també anomenar «conservadora» (per usar una coneguda classificació del poeta alguerès Pasqual Scanu). La visió més oberta
correspondria a la d’aquells altres poetes que desitgen adreçar
la seua obra a un potencial públic lector més ampli i que, en
conseqüència, es decanten per un català d’abast més general (una posició «purista», segons Scanu, sense renunciar, per
això, als trets dialectals diferencials: segurament l’obra del mateix Scanu, d’Antoni Bal·lero de Càndia, de Francesc Manunta
o de Rafael Caria serien les mostres més significatives). Però,
entremig, també hi ha altres apostes més eclèctiques i complexes, com serien els casos d’Antoni Coronzu o d’Antoni Canu,
per exemple, que oscil·len entre un ús volgudament quotidià
de la llengua de l’Alguer actual del primer, amb els seus sardismes i italianismes, que, com ha plantejat el cantant alguerès
Pau Dessí, li permet de «proposar tractaments lexicals al límit
del surrealisme, [que] confereixen al lèxic del quotidià un valor
altament suggestiu, poètic»
2
; o el propòsit del segon de trobar
una llengua literària que, sense renunciar als trets d’identitat
algueresos, siga compresa per la resta de catalanoparlants però,
també i paral·lelament, que siga capaç de reflectir la memòria,
el paisatge i el regust cultural i lingüístic de la seua terra d’origen, la Sardenya interior (Canu va nàixer a Ocier, de llengua
materna sarda, i aprén el català quan, de ben petit, es trasllada a
l’Alguer amb la seua família). Opcions, en definitiva, totes elles
respectables i que tenen cabuda en aquesta antologia, on allò
que s’ha volgut fer prevaler és la qualitat estètica i la singularitat
literària de la poesia algueresa contemporània.
Els poetes que aquí presentem, tot i l’ampli ventall cronològic que abasten (que van des de Rafael Catardi, nascut a les
acaballes del segle xix, fins a Anna Cinzia Paolucci, una poeta
2. Pau Dessí, «Poesies… cançons d’Antoni Coronzu», AlgheroEco, 2009.12
natural de la Ligúria resident a l’Alguer, que ha adoptat el català
com a llengua d’escriptura i que difon la seua poesia a través
d’Internet, nascuda al bell mig de la dècada dels seixanta), representen l’oferta més interessant, segons el meu criteri, de la
poesia publicada a l’Alguer en llengua catalana durant l’època
contemporània.
La data de tall d’inici, 1945, ha estat triada perquè és l’any
de l’acabament de la Segona Guerra Mundial. L’Alguer en va patir les conseqüències, ben directament: la ciutat va ser bombardejada i el seu centre històric va quedar força malmés. Amés, la
fi de la guerra i la superació del feixisme també van significar,
en certa manera, un tornar a mirar-se cap a l’interior, fet que
va influir en una nova forma d’entendre la identitat pròpia del
territori i de relacionar-s’hi, i, en conseqüència, tornar a mirar
envers Catalunya i la llengua i cultura compartides. Només un
dels poemes, concretament «Alguer», publicat l’any 1928 per
Rafael Sari al periòdic de Sàsser L’isola, que s’ha inclòs pel seu
alt valor simbòlic, és anterior a l’esmentada data.
Com podrà observar el lector en fer una simple ullada a
l’índex, he preferit fer una presentació cronològica dels poetes algueresos, independentment de la data d’escriptura o de
publicació de la seua obra, i no he intentat en cap cas establir
trets o característiques de generació, de tendència o d’escola.
Així mateix, he seleccionat un mínim de poemes de cada autor,
intentant oferir una visió al més variada i representativa possible de la seua producció, incloent-hi els poemes que considero
més significatius i representatius de cadascuna de les obres, tot i
que en algun cas puntual també m’he deixat guiar pel meu gust
personal. He seleccionat poemes d’aquells autors que tenen,
com a mínim, un llibre de poemes publicat (en el cas de Fidel
Carboni alguns dels seus poemes s’han publicat en un llibre
col·lectiu, altres són inèdits), amb les excepcions de les poetes 13
Pinutxa Ginesu, Antonella Salvietti i Anna Cinzia Paolucci: he
volgut que la veu de les dones poetes de l’Alguer fos també present en aquesta antologia. També he inclòs alguns poemes dels
cantants Pino Piras, Antonello Colledanchise i Franca Masu,
que han difós les seues creacions poètiques a través de discos
i concerts.
Quant a la tria del text, he procurat cenyir-me a l’original amb la major exactitud possible, i he tingut cura de la
normalització de l’ortografia i l’accentuació quan això ha estat
necessari. Alhora, he volgut respectar les variants lexicals i morfològiques de cadascun dels autors, seguint els criteris que els
mateixos autors han marcat en la fase més madura de la seua
obra, sempre que això no comportés un excés de dificultat en la
comprensió de la lectura del poema. Quan ho he cregut oportú, he posat notes per explicar el significat d’aquelles paraules
i expressions que són pròpies del català de l’Alguer i que no
són presents, en l’actualitat, a la resta del domini lingüístic. En
aquest sentit, vull donar un particular regraciament a Carla Valentino i Noëlia Motlló, pel seu important suport i assessorament. Desitjo, també, testimoniar la meua gratitud a totes les
persones que m’han ajudat en l’elaboració d’aquesta antologia
i que han cregut sempre en aquest projecte, en especial a Pere
Mayans i D. Sam Abrams, pels seus indispensables consells i
suggeriments, així com a Marta Jové, experta editora del Museu Picasso, per les seues assenyades indicacions. I, per acabar,
voldria donar les gràcies a tots els poetes de l’Alguer, per haver
fet existir, amb la força i la fermesa dels seus versos, aquesta
irrenunciable tercera illa poètica.
Joan-Elies Adell
Ciutat de l’Alguer, gener de 2013
