Garcia Bel, quan l'artista és l'obra.

La primera vegada que vaig veure el treball de G.Bel no coneixia l'artista i em vaig impressionar. Les obres eren només imatges a la pantalla de l'ordinador, però transmetien força, molta força. 

A partir d'aquí, una exposició. El directe les va superar. 

Però no s'ha de preguntar a l'artista per la seva obra, tot està dit. A partir d'ella has de fer la teva percepció, dialogar, indagar, deixar-te portar i gaudir...o no.

Dic això útim perquè la creació de G.Bel la podem situar dins d'una postmodernitat deconstructivista però compromesa i crítica. Compromesa amb ell mateix, amb els seus valors i amb la seva manera de veure i entendre el món.

I és llavors, quan l'home tranquil, deixa de ser-ho. En la seva obra.

És llavors, quan es pronuncia en veu alta, quan crida i s'agita. O quan li plora l'ànima, que també. Ètica i estètica de la mà ... no tant per agradar sinó per revelar o explicar.

Però no tot és evident. La seva obra t'exigeix atenció, és com un joc. Has de saber mirar, indagar, reflexionar, descobrir ... i quan ho fas, t'arriba a l'ànima. Res és atzarós, tot té una finalitat. Cada frase, cada esgarrapada, cada fragment, cada mil•límetre ha estat pensat i creat per parlar. 

La poètica de l'art.

“Una obra d'art és el resultat únic d'un temperament únic. La seua bellesa és la conseqüència que l'autor siga el que és”

Oscar Wilde




Les seues obres acompanyen normalment els poemes d'aquest blog.

Crisifixió i Pandèmia humana s'exposaran a la Galeria Aragón 232 (Barcelona).
Inauguració el 10 d'octubre a les 20h.

(mariola nos 2013)

"Cisifixió"
240x215 cm
Ensamblatge.Caixa de llum

"Pandèmia humana"
34x63 cm
Ensamblatge.Caixa de llum

Josep Antoni García Bel

Nascut a Tortosa el 1969, va estudiar a l'Escola d'Art i Disseny
Amposta, els estudis complementaris a  l'Escola Massana de Barcelona

Estudis cursats.

Cicle Formatiu d’Art i Disseny, Grau Mitjà ART FINAL DEL DISSENY GRÀFIC. Esardi
Escola d’Art i Disseny. Amposta 2003-2004.
Títol de Tècnic Artfinalista del Disseny Gràfic. Esardi Escola d’Art i Disseny
d’Amposta. 2004.


Escola d’Art i Disseny. Amposta. 2004-2007.
Títol de Tècnic Superior en Arts Aplicades al Mur (Pintura).

Jornades “L’art en situació de futur”
Espai d’arts visuals/ Museu del Montsià. Amposta. Novembre 2003.

Jornades- Congrés “Caminar entre fronteres: la pedagogia de l’art i el disseny a
debat”.
CEADC (Coordinadora d’Escoles d’Art i Disseny de Titularitat Pública de Catalunya)
Departament d’Ensenyament. Amposta, 30 juny - 3 juliol 2004.

Curs de Dinamització d’exposicions d’Art Contemporàni.
EXPERIMENTEM AMB L’ART. Departament de Cultura. Diputació de Barcelona.
Ajuntament de Barcelona. Barcelona, novembre de 2006

ESCOLA MASSANA . “Curs d’instal•lacions artístiques” Massana Permanent/UAB.
Gener- maig’08.

Seminari: CODI Bones Pràctiques. AAVC, VEGAP. Museu del Montsià. Amposta,
desembre’08

Exposicions.

1993 Auditori Municipal. Vinaròs.
1994 Auditori Municipal. Vinaròs.
1995 Sala d’Art Xampany. Sant Carles de la Ràpita.
2000 Círculo Mercantil y Cultural. Vinaròs.
2001 Sala d’Art el Comendador. Vinaròs.
2007 “Mixtura” Col•lectives. Ajuntaments de S. Jaume d’Enveja, i
Els Reguers. Tortosa . (TTEE. Tarragona)
2008 “Causalitats”Consell Comarcal del Montsià. 3-13 març. Amposta.
Col.lectiva video instal.lació: “Carello. A dios rogando y con el mazo dando”.
Strobe. Museu del Montsià. 1-17 d’agost. Amposta.
CCM Col•lectiva Premi de Pintura. Novembre-desembre. Amposta.
2011 Col.lectiva “Pre-textes” en la Fundació Caixa Vinaròs. Vinaròs.
2012 Col.lectiva “Caos” en la Capella Santa Victoria. Vinaròs. 
2012 Individual "Diagnòstic" MUCBE. Benicarló.
2013 Participació en Art Beijing, China. Galeria Aragón 232, Barcelona. http://www.artbeijing.net/fine/exhibit_view.php?id=450&lung=en
2013. Col.lectiva "Under_40".Galeria Aragón 232. Barcelona.
2014. "Diagnòstic". Les Aules. Castelló. 

Premis.

2008 1r. Premi de Pintura Consell Comarcal del Montsià.
2010 3r. Premi Concurs de pintura de L’Ametlla de Mar.


Obra pública.

Disseny i realització del mural de pedra artificial de la Plaça de bous. Vinaròs.
2001.
Disseny i realització de la tanca de ferro de l’ermita de Sant Gregori. Vinaròs.
Disseny i realització de l’ obra escultórica “Transmutació” situada en la Plaça Sant Valent de Vinaròs.


Bloc: http://jgarcibel.blogspot.com.es/

"Transmutació"
Escultura Plaça Sant Valent. Vinaròs

Fotos inauguració exposició UNDER_40:
José Diego Vázquez, Julia Lara, Jesús Uclés, Marta Gregori, Roberto Lombraña, Simón Vázquez, Garcia Bel. (Per Mariola Nos)

Garcia Bel amb Maria. Foto Mariola Nos.

Fotos inauguració exposició UNDER_40 Per Mariola Nos 

POESIA PER LA PAU A RÀDIO RÀPITA O L'ENTREVISTADORA ENTREVISTADA

Anar a la Ràdio per a ser entrevista (a l'altre costat del meu costat més habitual) i més a parlar del que escric (que ja esta tot dit quan ho escric) em resultava complicat. Però vaig acceptar la invitació, clar que si.
Vos deixo l'àudio i el meu més sincer agraïment a Glòria Fandos que té l'enorme sort de comptar amb la passió necessària per realitzar un programa de poesia quinzenal a Ràdio Ràpita i d'administrar el grup "Poesia per la pau" del facebook.
He estat com a casa Glòria!
Una abraçada per a tu i una per a Antonio Miravalles (90 anys, ni més, ni menys).


(mariola nos 2013)




ENTREVISTA

http://www.goear.com/listen/9462861/poesia-per-pau-num166-gloria-fandos

Antonio, Gloria i Mariola Nos

Antonio, Gloria Fandos i Mariola Nos

Besador de ferides

Abraçat  
al  espai
ocult  

més íntim

al fràgil indret 
inassolible

lleuger
quasi  imperceptible 

beses ferides

Saliva animal
curativa
de pors

Degoteig  
cicatritzant

del dol
llepat


Sóc Blau Terra



(mariola nos 2013)

"Blau Terra"
Ensamblatge (Ferro, tela, fusta, filferro, i  pintura)
Obra de Garcia Bel
http://jgarcibel.blogspot.com.es/

Cadena humana a la unió del Sénia.

Sobre la cadena humana organitzada per Acció Cultural del País Valencià, sobre el moment concret, poc més cal dir periodísticament parlant...les xifres o la seva quarta part, les dades i les anècdotes ja estan sobre la taula, i tal com vaig dir ahir al penjar al facebook el reportatge fotogràfic ,de vegades ,una imatge val més que mil paraules ... ahir crec que va ser el cas .Ara , es donarà pas a l'anàlisi de les conseqüències, perquè el que és evident no es pot negar i la cadena humana i el sentir d'un poble és un fet real .

Com real va ser el que allí va succeir .

Gràcies a un amic  va contactar amb mi " Xarxa ràdio "en el seu espai "La tarda" perquè cobrís la notícia, ja que en aquests moments la prohibició al País Valencià encara no havia estat revocada pel TSJ i el riu Sénia, és a dir, la frontera entre Catalunya i el País Valencià anava a deixar de ser-ho de totes maneres, així que la informació en aquest punt era important.

Vos estalvie detalls ... Situada a la frontera que no ho era, només comentar que el que hi vaig veure i vaig sentir va ser festa, tendresa, alegria, llàgrimes d'emoció i abraçades, moltes abraçades. No només les que es van donar Lluís Llach, Pere Portabella, Carles Santos o els pares d'Agulló sinó les que es donaven catalans i valencians o valencians i catalans. Aquell era un moment pacífic, com pacífic és agafar-se de la mà.

I tot facilitats i tot proper.Si proximitat , la proximitat d'un Llach saludant,signant autògrafs i xerrant tranquil lament amb qui se li acostés, la proximitat de Pere Portabella i de Carles Santos, com si coneguessin a tothom , com si tothom fos conegut . És el que tenen les reunions d'amics , que tenen els mateixos interessos ... i això apropa. 

I totes les facilitats per part dels organitzadors(voluntaris en el cas del País Valencià que es van constituir com a plataforma) que un cop fet el seu treball (que va ser molt), van deixar que allò funcionés de manera espontània i natural. Em va sorprendre , la veritat, i sé de què parlo... no vaig veure cap guardaespatlles ni cap cordó de seguretat ni res que se li semblés.

Vaig fotografiar, vaig parlar, vaig abraçar, vaig saludar i fins i tot vaig fer un parell de petons a Lluís Llach encara que no tingui instantània del moment...

Només una mica més al lluny , just on la cadena humana arribava a la seva fi, estaven els antiavalots i ells, no van semblar relaxats en cap moment ... als mossos d'esquadra, la veritat, gairebé ni els vaig percebre (bé, sí, un moment que vaig deixar el micròfon al seu càrrec per fer les fotos).

En el meu cas , tot un plaer cobrir la notícia i poder saludar alguns amics .

Visió personal aquesta, això sí .

Fotos: Mariola Nos

Vista general Cadena humana a la unió del Sénia. Fotos: Mariola Nos

Carles Santos.

Lluís Llach. 

Lluís Llach

Lluís Llach. 

Nati Romeu, Carles Santos, Anna Cases.

Lluís Llach, Mariola Nos. Foto: Omar Olmos

Mari Jose Ferrer, Mariola Nos i Lluís Llach.

Lluís Llach i Pere Portabella 

Lluís Llach i Carles Santos

Carles Santos, Pere Portabella i Lluís Llach.

Cadena humana a la unió del Sénia. Fotos: Mariola Nos

Cadena humana a la unió del Sénia. Fotos: Mariola Nos

Pere Portabella i Garcia Bel.

Cadena humana a la unió del Sénia. Fotos: Mariola Nos

Vídeo: Rubén Cervera Sorlí (Reservat el dret d'emissió).

Ara que sé qui sóc

Ahir , després de dur a la meva gosseta Bola al veterinari em vaig prendre una canya llegint la premsa .

Respecte al que vaig llegir , recupero avui un article que em sembla interessant i que entre altres coses diu així :
" ... el joc preferit de l'ego és tractar de canviar als altres, sense esforçar-se per canviar un mateix . Un proverbi xinès diu entre altres coses...És més fàcil variar el curs d'un riu que el caràcter d'una persona . Així és, i no obstant això, una i altra vegada es viu a la il•lusió de fer passar als altres pels guions que hem inventat per a ells, com si algú pogués saber què és el millor..."

Entre un miler aproximadament de defectes, tinc una virtut, la de no jutjar les accions d'altres que no impliquin una agressió...no sé concretament si m'he esforçat en això o si és una conseqüència general (sóc una persona reflexiva), però el cas és que no exerceixo. No he tingut mai la intenció de canviar als altres, mai...l'espai de llibertat individual em sembla més que necessari per a la felicitat i el respecte, el seu aliat .

L'enllaç el deixo aquí.
http://elpais.com/elpais/2013/08/29/eps/1377796441_602969.html

Respecte a Bola i portar-la al veterinari, motiu que va desencadenar la canya al sol llegint l'article, aprofito per comentar que té una lesió a l'esquena i que algunes vegades pateix una crisi que la deixa sense poder caminar. 
El primer dia que vaig treure a Bola amb un cotxet de nens al carrer (l'últim que la meva filla va tenir quan era petita), ella, la meva filla, em va dir que li donava vergonya i que no venia, que la gent pensaria que m'havia tornat boja ... 
Que sapigueu que no, que estic igual de boja que abans de sortir pel carrer a passejar un gos amb un cotxet, ni més, ni menys.
A Lucía li vaig explicar si li semblava malament la gent que anava en cadira de rodes, si pensava que havien de quedar-se a casa per la seva discapacitat o si pensava que tenien algun motiu per sentir vergonya.

Va ser ella mateixa la que va portar Bola en el seu cotxe fins al veterinari. A partir d'aquí, res més a dir.

Bola

I per concloure, us deixo també un petit poema que vaig escriure ja fa temps...Perquè en aquesta vida, el que un no pot fer és deixar-se ... "canviar". Reivindicació del que un mateix és, en essència. 
I l'essència, per descomptat, sempre en revisió i millora. 


Quan Bola supera la seva crisi he de amagar el carro ... s'acomoda   :-)




Ara que sé qui sóc

Correré davant el setge oblidat 
per esquivar-te
ara que el meu cos és llac
i gaudeix amable
del so tranquil
del que l’estima

He teixit una bombolla
al meu voltant
assegurant
que fos impermeable 
als teus cants

Ja no atenen el meus oïts a les sirenes

He deixat enrere la muntanya russa
de les emocions
les culpes i les pors

també he perdut
passions

Però el meu cor
batega fort

joiós

del tot