dilluns, 2 de setembre de 2013

Ara que sé qui sóc


Ahir , després de dur a la meva gosseta Bola al veterinari em vaig prendre una canya llegint la premsa .

Respecte al que vaig llegir , recupero avui un article que em sembla interessant i que entre altres coses diu així :
" ... el joc preferit de l'ego és tractar de canviar als altres, sense esforçar-se per canviar un mateix . Un proverbi xinès diu entre altres coses...És més fàcil variar el curs d'un riu que el caràcter d'una persona . Així és, i no obstant això, una i altra vegada es viu a la il•lusió de fer passar als altres pels guions que hem inventat per a ells, com si algú pogués saber què és el millor..."

Entre un miler aproximadament de defectes, tinc una virtut, la de no jutjar les accions d'altres que no impliquin una agressió...no sé concretament si m'he esforçat en això o si és una conseqüència general (sóc una persona reflexiva), però el cas és que no exerceixo. No he tingut mai la intenció de canviar als altres, mai...l'espai de llibertat individual em sembla més que necessari per a la felicitat i el respecte, el seu aliat .

L'enllaç el deixo aquí.
http://elpais.com/elpais/2013/08/29/eps/1377796441_602969.html

Respecte a Bola i portar-la al veterinari, motiu que va desencadenar la canya al sol llegint l'article, aprofito per comentar que té una lesió a l'esquena i que algunes vegades pateix una crisi que la deixa sense poder caminar. 
El primer dia que vaig treure a Bola amb un cotxet de nens al carrer (l'últim que la meva filla va tenir quan era petita), ella, la meva filla, em va dir que li donava vergonya i que no venia, que la gent pensaria que m'havia tornat boja ... 
Que sapigueu que no, que estic igual de boja que abans de sortir pel carrer a passejar un gos amb un cotxet, ni més, ni menys.
A Lucía li vaig explicar si li semblava malament la gent que anava en cadira de rodes, si pensava que havien de quedar-se a casa per la seva discapacitat o si pensava que tenien algun motiu per sentir vergonya.

Va ser ella mateixa la que va portar Bola en el seu cotxe fins al veterinari. A partir d'aquí, res més a dir.



Bola


I per concloure, us deixo també un petit poema que vaig escriure ja fa temps...Perquè en aquesta vida, el que un no pot fer és deixar-se ... "canviar". Reivindicació del que un mateix és, en essència. 
I l'essència, per descomptat, sempre en revisió i millora. 


Quan Bola supera la seva crisi he de amagar el carro ... s'acomoda   :-)




Ara que sé qui sóc

Correré davant el setge oblidat 
per esquivar-te
ara que el meu cos és llac
i gaudeix amable
del so tranquil
del que l’estima

He teixit una bombolla
al meu voltant
assegurant
que fos impermeable 
als teus cants

Ja no atenen el meus oïts a les sirenes

He deixat enrere la muntanya russa
de les emocions
les culpes i les pors

també he perdut
passions

Però el meu cor
batega fort

joiós

del tot

18 comentaris:

  1. 1. l'actitud que expliques de tu mateixa és la que transmets aquí i en la xarxa social; es nota.
    2. en el poema, m'has fet pensar en el delta, en el seu batec suau, m'has suggerit imatges d'allí

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola Jordi! M'alegra el que dius, gràcies. I m'emociona que el poema t'hagi fet pensar i rememorar imatges de al delta ... de la tranquil·litat... del que sap ja on és ... Que bé!
      Et confesaré que quan vénen amics a Vinaròs, jo els porto per algunes rutes que em semblen imprescindibles. El Delta de l'Ebre és una d'elles ... M'encanta.

      Abtraçada

      Suprimeix
  2. ara ja tinc un poquet més de tu... per haver-te donat...
    i respecte a bola: qui estima els animals és un apassionat humanista...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És clar que dónes Antonio! Els teus poemes són un regal diari.
      I com altres coses, compartim l'amor pels animals, com no podia ser menys.

      Espero el regal de demà ...

      Bests

      Suprimeix
  3. me gustas, ya lo sabes... y qué bien sientan algunas cañas!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Antonio, alegría de verte!!! Ya sé que te gusto... nuestros gustos son parecidos, por eso nos gustamos. Esto me recuerda a algo... lógica proposicional, eso es!!!!!

      Si a Antonio le gusta Mariola
      Y Mariola es mortal
      A Antonio le gustan las mortales (entre ellas Mariola)

      A Mariola le gusta Antonio
      Antonio es mortal
      Luego a Mariola le gustan los mortales llamados Antonio.

      Un abrazo Antonio! Nos debemos unas cañas! Sergi, Maribel, tú y yo deberemos ponernos de acuerdo :-))Bests

      Suprimeix
  4. Mentre no deixes de banda els somnis.....
    Preciós el poema Mariola

    ResponSuprimeix
  5. Mariola ets una dona magnífica... humana, abans que res!
    I el poema, punyent i sincer!
    Gràcies, gràcies!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies a tu per la visita Xavier, és un plaer la teva visita...

      Abraçada!

      Suprimeix
  6. tres històries entrellaçades, com la vida mateixa, un article per reflexionar, l'estima als animals i el que ens preocupen i el colofó ​​un poema que penetra

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies Xelo, si, la vida està formada d'històries entrellaçades, és cert ... i les anem vivint i les anem portant gairebé sense adonar-nos ... cal aturar-se de tant en tant ...

      Abraçada!

      Suprimeix
  7. M'encanta veure la careta de BOLA al coxet, se la veu contenta.... i també m'agrada molt la lliçó de vida que li vas donar a la teva filla, perquè no sentís vergonya, i com no podia ser per menys,l´ha entès a la primera.
    Moltes vegades intentem sense adonar-nos, canviar a les persones que volem, a la nostra voluntat, sense pensar que l'essència de cada ésser és unica, i l'hem de respectar, com ens agrada que respectin la nostra.
    I en quan a la poesia, hi han relacion que tens que ser valenta i forta, per deixar atras, posant en pràctica el sentit de l´autoconservació, i aixi poder gaudir de lo que ens fa bategar el cor joiós, pero sense por.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Donant en el clau Mayte ... Presències, ausencencias i deixades ... i un instint d'autoconservació i de preservar allò que no ens amarga, que ens fa feliços, que ens senta bé i que volem ... perquè allò donat ve com ve, i tot i així, tot té un límit suposo.

      Petó!

      Suprimeix
  8. És tan bo de no voler canviar els altres com no deixar que els altres ens canviïn a nosaltres. Tot amb les seves excepcions. M'agrada molt el poema!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies Helena! Jo ja he visitat el teu gràcies a Jordi Dorca i m'ha encantat.

      Abraçada!

      Suprimeix
  9. Ens passen la vida canviant als demes
    però no perdem un sol segon en canviar els nostres defectes.
    Tens molta raó, es molt difícil canviar el caràcter de les persones,
    em de acceptar tal com som, malgrat que no ens agradi el seu tarannà.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies per les aportacions i per la visita!

      Abraçada!

      Suprimeix