Poesia des dels balcons.

L’homenatge a Montserrat Abelló a Riba Roja de l’Ebre, dins del que s’ha anomenat “Poesia des dels balcons” és difícil de sintetitzar. D’una banda per la increïble programació a la qual hem assistit, i de l’altra, perquè és difícil escriure el sentiment … Ja vindrà la poesia a rescatar-me. Però si diré que és imprescindible un punt de bogeria increïble perquè tot el que ha esdevingut allà aquest cap de setmana sigui possible. . I la bogeria, en aquest cas, té un nom: Josep Maria Viñes, que va saber en el seu moment (és la segona edició del festival) convèncer no només a l’alcalde Antonio Suárez, sinó també a tot un poble que ha estat partícip. Un poble acollidor de poetes, ni més, ni menys.

Un punt de bogeria i un esforç increïble. No és gens fàcil organitzar una cosa així … i que a més surti bé. Al darrere hi ha molt esforç i molta dedicació, no només de Josep Maria sinó de tots aquells que li donen suport i ajuden. Començant per la regidora de cultura Montserrat Arbonés i continuant pels veïns que no només obren la porta de casa seva sinó que més a més escriuen poemes per penjar-los des dels balcons. D’aquells que literalment els pengen (algun poeta, també), i els que ens donen xerrades i ens acompanyen per ensenyar-nos Riba Roja explicant-nos la seva història, la d’un poble que en els anys 60 i sense previ avís, va veure com es quadruplicava la seva població per albergar als treballadors que construirien la central hidroelèctrica. Un poble fronterer, com el meu, però amb un altre riu: l’Ebre.

No recordo els noms de tots … Però el meu més sincer agraïment i la meva enhorabona. Riba Roja és l’exemple del “voler és poder”. Riba Roja té sentiment poètic. I han de presumir d’això.

Respecte a les activitats, que han estat moltes i de gran qualitat (us deixo l’enllaç perquè pugueu donar-li un cop d’ull i un resum fotogràfic), a destacar per sobre de tot, la figura de Montserrat Abelló, que acompanyada per la cantant Mariona Segarra va impressionar a tot el públic amb els seus poemes i amb la seva personalitat.

Una tarda-nit exquisida que no podré oblidar.

La cercavila des de la plaça de la Vila, capgrossos, gegants, i el soroll dels Figots Satànics, baixant cap a la plaça. El proper i sincer pregó de la Dra. Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Jordi Bladé i la jove cantant Montserrat Ferrús tancant l’any dedicat al poeta Salvador Espriu amb el poema “He mirat aquesta terra”. Adrià Cid, Mirna Vilasís, Andrea Motis & Joan Chamorro, Jordi Bladé, Elena Peralta i Adrià Cid, Ferran Orta, Albert Bonet, Jordi Llavina, poeta i comisari de l’Any Vinyolies. Els xiquets, futurs poetes, l’Associació de Dones de Riba-roja, Esther Rodríguez Cabrales, Ekaterina McKie. I ells, els amics i poetes recitant poemes des dels balcons de la plaça,

I per l’any que bé: Joan Brossa! Ja tenen feina, ja…

Moltes gràcies!

http://www.mariolanos.com/?p=604

Perduda por. Primer poema "Em remou la sinceritat"

Alliberat l’estat de setge
opressor
maldestres paraules
brollen
rovellades

...

http://www.mariolanos.com/?p=600

Carles Santos, molt més que una presentació.

La presentació de 'El bo ve per Baix, 2'55 hores de piano de Santos per Santos' a la Fundació Caixa Vinaròs el divendres 27 de juny, com era d'esperar, no va ser una presentació a l'ús. A mi, personalment, em va semblar el pròleg de l'última genialitat de Santos. El pròleg d'un comiat.

http://www.mariolanos.com/?p=562

El pont

http://www.mariolanos.com/?p=512

Presentació "Em remou la sinceritat" a Llibreria 3i4 València. WEB

Fa un parell de mesos vaig presentar aquest llibre de poemes a Vinaròs i va estar un dia molt especial…he de comentar que avui també o és.

I ho és perquè he viscut a València disset anys. Jo volia estudiar periodisme a Barcelona (que era públic). Però vaig estudiar filosofia i vaig vindre a València. Circumstàncies de la vida que no venen massa al cas. La meua germana, que em porta quatre cursos lectius, va vindre a estudiar a Valencià i aquí vaig fer cap. La primera volta que vaig vindre a acompanyar-la a un examen jo encara no tenia disset anys. Vaig pensar que no era mal lloc i no em vaig equivocar. Vaig conèixer la zona de facultats, llavors Blasco Ibáñez, La plaça Hondures i el barri de San José. El mateix barri on un parell d'anys més tard començava la meua època d'estudiant. On vaig viure tota aquest temps i on ara tinc casa. No sols jo, la meua germana i els meus pares. A València vaig anar per primera vegada a la Fira del llibre amb un amic de llavors. A Vivers. He fet sessions maratonianes de cine en el D’or, he vist pel·lícules subtitulades en Albatros, he passat nits sense dormir en Benimaclet i en el Carme (empalmant en la visita obligada al rastre i a la Plaça Redona), no sense abans esmorzar en algun forn conegut. He fet aigües de València al Café Cavallers... he vist gravar vídeos a Benimaclet i he descansat els peus en la sorra moltes matinades en la Malva-rosa abans de tornar a la meua plaça Xúquer, passant per Tramvia, Luada o el Café Meravelles. I he perxat en l’albufera. I he conegut gent estupenda... Molta gent estupenda. Gent molt important en la meua vida. Alguns avui estan en mi acompanyant-me. Gràcies a tots.

València és part de la meua vida. I ara, que ja no visc ací, m’enyoro moltes voltes. Tinc el cor partit, com dirien. Encara que a mi sempre m’agrada fugir un poc, de tot.



Entendreu llavors que siga un moment especial el d'avui.

Respecte al llibre de poemes, comentar només que sorgeix de la necessitat. Per a mi escriure es un acte íntim... Un acte íntim que es converteix en públic perquè d’alguna manera s’uneix en mi la necessitat d'expressar-me i de compartir. Escric poesia perquè és el llenguatge que més em permet dir el que vull. En la meua recerca de dir la veritat, d'expressar el que sento, no veig un altre llenguatge en què puga expressar-me millor.

Els coneixements adquirits en filosofia m'han fet exigent amb el llenguatge. Sempre busco allò que s’aproxima més al que en realitat vull dir, al que vull expressar. La veu poètica m'ho permet . El silenci fins i tot, de la poesia m'ho permet. El dolor , l'alegria , la desesperació , l'atroç o el sublim no sé si poden descriure tan bé com ho fa la poesia . Perquè les paraules que mai casarien d'una altra manera , en poesia no només casen perfectament sinó que inclouen matisos que no aconsegueixo amb un altre llenguatge... Almenys jo. I tanco els ulls quan escric i busco i torno a buscar fins a trobar... i faig i refaig i depuro... i arriba un moment que està ja està. Ja he dit exactament això que vull expressar. I és una satisfacció per mi. I una volta trobat i escrit ja està tot dit.
Arribo ara a la poesia, en un moment de canvi. En un moment en què el treball escasseja, en què em veig obligada a deixar els mitjans de comunicació que tant m'apassionen, és quan noto un buit que tinc clar he d'omplir . He de fer alguna cosa que m'agrada . M'agrada escriure i m'agrada dir. M’agrada la poesia. La seua manera de mirar.

I és aquí on conflueix l'íntim i el públic .

És important per a mi transmetre. És una manera de reivindicar que no tot és economia, ni rendiment, ni productivitat. Que la humanitat està per sobre i que tot el demès ha d'estar projectar al fet que l'esser humà siga cada volta més esser humà, no menys. Cal cuidar-nos, no podem deshumanitzar-nos tots sabem que passa quan això succeeix. I és important per mi fer-ho en la meua llengua , en aquella que m'ha abraçat de menuda. No només, i ho és clarament com una reivindicació, sinó perquè és la que millor expressa els meus sentiments. Sentiments universals. Perquè tots ens pareixem més del que creiem . I tots soms , alhora , més diferents del que també pensem . Cal expressar.

Hem de reivindicar el dret a dir el que pensem , a expressar-nos sense por que el grup o la societat ens recriminen o ens critiquen . La llibertat d'expressió és un dret al qual no hem de renunciar mai .
I cal perdre la por. Por en majúscula . Cal perdre les pors perquè no ajuden sinó que paralitzen i ens fan més petits. Les paraules no dites cremen i ens emmalalteixen . Dir és fer que altres facen el pas a no callar . I compartir , ajuda . I un ha d'estar bé individualment per a estar bé en els altres. I estem sols per fer això. Ens hem d'esforçar per omplir la nostra existència de coses que mereixin la pena. Hem de fer l'esforç d'humanitzar-nos i la paraula ajuda. La cultura ajuda. El coneixement. I cal escoltar... sempre s’aprèn.

Vull donar les gràcies a la Llibreria 3i4, he estat com a casa meua. Núria Cadenes i Rosa, llibreteres de debò. A Francesc Mompó, per la seua presentació i les seues paraules. Ell si que en sap. A Joan Femenia i Francesc Anyó perquè fan viure la paraula escrita. Per la seua amabilitat. Als alumnes i professor del Max Aub de València. Joves poetes que ens han emocionat. I al públic assistent que va vindre de tot arreu i van fer un esforç per acompanyar-me. Poetes i poetesses, sempre recolzant. La poesia m’ha portat a vosaltres. Germana, nebot, cosines, família, amics i a G. Bel. Tot un goig.

Aquest llibre de poemes és per vosaltres.

http://www.mariolanos.com/?p=450

03.06.2014