dijous, 30 de maig de 2013

Lucía


Els meus calcetins



Ho confesso ... porto un calcetí de cada color. No ho faig a propòsit. És cosa d'ells. Els vaig donar un plus d'individualitat i ja no els forço. No volen tenir parella fixa. Crec que ho han deixat clar fa molt de temps. És més, tothom ho sap, així que ... per què insistir.
Aquests són els que avui s'han escollit ... s'han degut fer gràcia al calaix comuna on viuen lliurement al seu aire ...

És el que li vaig comentar a la meva filla el dia que m'ho va preguntar ... ella estava patinant per casa i jo anava descalça. Li va donar per riure. I jo vaig pensar ... es farà gran ...

Us deixo el que aquest dia vaig escriure.

Avui, és diferent.





LUCIA

M’agrada quan somrius
quan cantusseges
 distreta 
esta cançó
o et mires de reüll 
en el mirall
volent ser més major

Sabates de taló 
és el que vols
i com no pots
et calces uns patins
arrodonint 
l’altura desitjada

La que jo 
no volgués
que arribés…






Lucía












El casament

Avui la ràdio m'ha despertat amb una feliç notícia: Vincent Autin i Bruno Boileau es van casar ahir dimecres a la ciutat francesa de Montpeller. El primer casament que se celebra entre persones del mateix sexe a França després de la recent aprovació de la llei que legalitza aquest tipus d'enllaços. Curiós, he pensat ... si que han trigat. I encara més gran ha estat la meva sorpresa quan les notícies m'han recordat que aquí només fa vuit anys que es van aprovar aquestes celebracions (amb el govern de Zapatero, el 30 de juny del 2005, i amb recurs inclòs presentat pel Partit Popular ).

I encara que tinc poca memòria, de sobte, he recordat també embolic  de designacions estranyes amb què alguns volien nomenar aquests matrimonis perquè no fossin matrimonis com els altres, com els de tota la vida, oblidant, per una banda que la vida comporta canvis i la seva evolució millores per a tots(hi va haver un temps en què les dones no tenien ànima i en vista dels esdeveniments, el que passa és que molts homes no en tenen) i oblidant, per altra banda, que el nom que se li doni no ocultarà la realitat subjacent: el fet de la unió formal entre dues persones, entre dos éssers humans que senten la necessitat de legalitzar una situació que de fet, normalment, ja tenen.

Què més donarà? Què importa si són dos homes, dues dones o un home i una dona? Què més donarà si s'han tornat bojos i en contra de tot pronòstic (per l'alt percentatge de separacions i d'embolics que  això comporta) volen formalitzar legalment la seva relació? No hauríem ni estar parlant d'això, tret, és clar pel suport que encara necessiten aquests assumptes.

El realment sorprenent no és que dues persones s'estimen i necessiten formalitzar la seva relació d'una manera legal, el realment sorprenent és que estiguem encara en estes, el realment sorprenent és que costi tant acceptar-nos com iguals i respectar les diferències. El realment sorprenent és que no veiem aquestes coses d'una manera natural. El realment sorprenent és que ens sorprenem.

A mi em sorprèn la paciència infinita que estem tenint els ciutadans envers la classe política, la paciència infinita que està tenint la gent que ha perdut tots els seus estalvis amb el tema de les preferents, la paciència que té la gent que ha perdut la casa o el seu treball o la seva independència o la seva vida ... A mi el que em sorprèn, ja que parlem d'aquest tema és veure casaments on es duen corones reials al cap que valen una fortuna, això és el que em sorprèn. Sobretot, en aquests temps que corren ... 

La meua enhorabona a Vicent i Bruno i per molts anys!

dilluns, 27 de maig de 2013

Incapaç

Fa pocs dies vaig sopar casualment amb un amic que tinc molta estima. D'aquells amb els quals és pràcticament impossible que la conversa no acabi per camins més o menys transcendents. En un moment donat em va comentar la seva estranyesa a què m'hagués decidit a llançar aquest bloc al buit ... (vaig intuir que es referia a llançar-me jo mateixa al buit) i el que en principi va assenyalar com un acte de valentia va acabar resultant un acte de bogeria infinita , sobretot per l'exposició, pel què diran o per poder ser motiu de mofa o de crítica.

Quant al que es pugui pensar de mi, tant me fa, li vaig comentar ... La veritat és que sempre m'ha donat igual el que la resta del univers pensi de mi, així que jugo amb avantatge. No sòl qüestionar els comportaments, gustos o plaers dels altres mentre no siguin actes "èticament delictius", que no políticament, consti. Que moltes vegades, una cosa no té a veure amb l'altra.

Respecte al que pugui escriure, potser sigui un acte d'inconsciència, però estic segura que a qui no li agradi no ho llegirà. Ningú és tan masoquista. I a més, el grau d'importància del que escric el dóna el lector. La  meua escriptura no canvia l'esdevenir de l'univers ... és una cosa xicoteta, una cosa entre nosaltres ... com les converses entre amics.

I parlant d'amics, un altre bon amic em va regalar aquest cap de setmana un llibre que va comprar a la fira del llibre de València:  “Rainer Maria Rilke, Cartas a un joven poeta”, nova traducció de  Jesús Munárriz en edició bilingüe. Dell deixo algun extracte.

“Pregunta usted si sus versos son buenos… le ruego que renuncie a eso… Usted mira hacia afuera…”
“..adentrarse en sí mismo y explorar las profundidades de donde brota su vida: en su manantial encontrará la pregunta de si debe crear…

I jo, vos deixo un nou poema... per al qui vulgui llegir-lo. 
L'acompanyo amb una obra de Garcia Bel: "Ubicació"




Incapaç


Punyent fàstic
d’ira delirant
fracassat l’esforç
en el temps
dissolt


Ossos de cristall
càusticament desfets


cansats


mermats


secs


Desesperat intent
a la normalitat
inexistent
l’espai  comú


Essencialment
absent
de tu


No puc
tornar


No puc
sortir


de mi


no
puc


(mariola nos 2013)




“ubicació”
Assemblage
180 cm. X 160 cm.
(2007)
Obra de Garcia Bel

dimecres, 22 de maig de 2013

El retorn ...

Avui ha estat un dia especialment convuls pel que fa al despertar. A primera hora del matí l'assassinat d'una dona tan sols de 19 anys a mans, presumptament, de la seva parella. I tan sols unes hores més tard (mentrestant les notícies es feien ressò de la tornada d'Aznar, dels sobresous del PP, del cas Gürtel, del casament de la filla d'Aznar, dels aturats i la seva discriminació quant a trobar feina, del senegalès mort a Inca i del tornado d'Oklahoma ...) un altre presumpte assassí matava la seva dona de 50 anys. Una moria a Lleó i una altra a Còrdova. Una ha viscut, segur, un infern i l'altra tot just havia començat a viure.

Són temps convulsos que ens porten a despertars convulsos no tan sols en quant l'acció de deixar de dormir i passar a l'estat de vigília, sinó despertars convulsos pel que fa a mantenir-nos en l'estat d'alerta. Què més pot passar? Ja res no ens sorprèn o cada dia ens sorprenem més.

Jo em vaig sorprendre quan Rubalcaba va aparèixer per dur a terme la renovació del Partit Socialista. Per aquell temps, sentia moltes vegades a Felipe González i a Alfonso Guerra a les ones radiofòniques i pensava ... sempre són els mateixos. El poder és difícil d'abandonar.

L'altre dia vaig veure a Clinton amb el Rei i més tard amb el Príncep Felip a un aforament sobre joventut i ocupació i vaig pensar ... Fixa't, el de la becària ... qué gran està ... Sempre són els mateixos.

I ahir em vaig assabentar del possible retorn d'Aznar ... una altra vegada. El de “la foto  de las Azores”

Hem de recordar que el poder humà no és un poder natural (com el tornado d'Oklahoma) del qual ningú pot respondre. Els assassins de les seves víctimes hauran de pagar per això. I el poder polític, com humà que és, no actua tampoc dins de la necessitat natural. Encara que és el que sembla quan la responsabilitat personal es dilueix i tot sembla una "raó d'estat", no és cert. El poder, de vegades sembla una força absurda i kafkiana que ens fa creure governats per una espècie de destí o fatalitat. Però hem de recordar que no és així per no tornar a caure en els mateixos errors. 

De les crisis es  reneix, però tal renaixement serà impossible si ningú es responsabilitza de la crisi i si oblidem qui ens van portar a ella.

El poder comporta res-pon-sa-bi-li-tat. No ho oblidem.

dilluns, 20 de maig de 2013

De com Alemanya va perdre Eurovisió.

Feia molt temps que no veia Eurovisió. Aproximadament sis anys. L'última vegada ho vaig veure des del llit d'un hospital molt ben acompanyada. Els mals moments, de vegades deixen després els millors per al record. Però al que vaig. El cas és que em vaig adonar que la meva filla de 11 anys no sabia el que era tal concurs. Últimament estic amb allò de l'edat, i acudeixen a mi molts records de la meva infantesa, així que vaig pensar que no podia ser, que l'assumpte mereixia la meva atenció i el meu esforç. Si al llit d'un hospital, Eurovisió havia servit d'antídot en un moment tan complicat, mereixia el benefici del dubte (benefici del dubte, sense dubtar, la veritat). 
Bolígraf en mà la meva filla va decidir que faríem votacions. Jo li expliqui que havíem de posar una paraula que qualifiqués l'actuació per després recordar o sinó estàvem perdudes en el moment de les votacions. En fi! Van sortir coses com: "hortera musical", "guapo amb els cabells de banda", "vestit impossible", "vampir embogit", etc .... tot en pla afectuós, que consti. I mira per on, la meva filla, només escoltar la cançó d'Alemanya comenta: mama, està és la guanyadora, no tinc dubte. Lucía és una nena a la qual li apassiona el ball, i per tant la música d'ara. Els meus vots i els seus no tenien res a veure ... Jo vaig votar fins i tot al filòsof periodista de no em facis dir on per empatia vital!!
Alemanya ... a veure com li explico! Lucía, carinyo, li vaig dir, Alemanya aquest any no guanyarà. A més de tenir pocs veïns, cosa que no li passa als de l'antiga Unió Soviètica, als veïns que té, els està fotent (potser digués fastiguejant, la veritat, per ella).
La meva predicció va ser totalment encertada.
Acabo d'escoltar la notícia a El País: "Alemanya culpa Ángela Merkerl del resultat d'Eurovisió".
Quines coses! Una de sisè sentit!

Verí


Derrames en mi
espurnes de foc
gelat

Interposo
antídot
d’abisme terral

anomenat
espai vital 

Curatiu del verí 
collat
a sang


Necessitat
necessitat

Crit ofegat

Me he buidat

tant...


(mariola nos 2013)




Wow
Obra de Gacia Bel

diumenge, 19 de maig de 2013


El tresor 'porno' de Jorge Oteiza a l'IVAM

"L'IVAM s'apunta un gran gol amb aquesta notícia: aquest mig centenar d'obres constitueixen no només un petit tresor artístic capaç de donar explicació a algunes de les moltes neures i explosions del seu autor, un dels personatges més volcànics que ha produït la història de l'art al segle XX. La sèrie es podrà visitar a partir del proper 13 de juny a l'IVAM, dins de l'exposició Oteiza íntim i secret "





Jordi de Oteiza és un dels escultors espanyols més importartantes del nostre país. Nascut el 21 d'octubre de 1908 a el si d'una família acomodada dedicada a l'hostaleria, les seves diferències amb Chillida, un altre gran de l'escultura, van marcar la seva obra, en un principi influenciada per Picasso. Va compartir la seva faceta d'escultor amb la seva inquietud pro la poesia, l'arquitectura i
Premi Pevsner (1996); Medalla d'Or a les Belles Arts; Doctor Honoris Causa per la Universitat del País Basc; Medalla del Cercle de Belles Arts de Madrid; Medalla d'Or de Guipúscoa (1998), Gran Premi d'Escultura de la IV Biennal de São Paulo (1957) ... i és que Oteiza va tenir, a més, una gran inquietud per la poesia, l'arquitectura i la filosofia.

El 2003, després de més de mig segle treballant, Oteiza mor a Sant Sebastià. Aquest mateix any s'inaugura a la localitat navarresa de Alzuza el Museu Oteiza Museoa, en honor a l'artista. La Fundació Museu Jorge Oteiza guarda en un edifici dissenyat per Francisco Javier Sáenz de Oiza la col·lecció personal d'Oteiza, qui la va donar a la Fundació que porta el seu nom, en la qual intervé el Govern de Navarra; està composta per 1.650 escultures, 2.000 peces del seu laboratori experimental i la seva biblioteca personal, a més d'una extensa presència de dibuixos i collages.







divendres, 17 de maig de 2013

Una primavera estranya per a un més que estrany moment històric.


Bon dia! Avui ens hem despertat, a part de amb la notícia que l'hivern s'ha instal·lat en aquesta estranya primavera, amb les següents noticies a destacar:

Presó sota fiança de 2,5 milions per a l'expresident de Caja Madrid Miguel Blesa: el primer banquer espanyol que trepitja una cel·la en aquesta crisi. El jutge li imputa els delictes d'apropiació indeguda, administració deslleial, falsedat en document públic i delicte societari per la compra del City National Bank de Florida.Clar exemple, aquest, de que les caixes han estat un paradigma de com la classe política s'ha infiltrat en tots els sectors de la societat espanyola, determinant amb la seva nul.la formació especialitzada el pèssim resultat aconseguit. Primer banquer espanyol a trepitjar una cel·la ... ja veurem.

Una altra notícia rellevant és l'aprovació avui de la reforma educativa. El ministre Wert ha confirmat que el Consell de Ministres donarà llum verda al projecte de llei després de l'ajornament de la passada setmana. L'aprovació de la LOMCE coincideix amb el dia internacional contra l'homofòbia. A recordar que es retira la tan controvertida assignatura d'educació per a la ciutadania... el que no es comenta, sembla ser que no existeix. Segons l'Agència dels Drets Internacionals de la Unió Europea, la meitat dels homosexuals europeus s'han sentit assetjats. Increible, però cert. Igual de increïble que no s'hagi aconseguit un consens educatiu al marge del partit de torn que ens governi o des governi.

Continuem amb el escrache femení davant de la casa del ministre de justícies, en què centenars de persones han protestat per la llei de l'avortament qüestionada dins del seu mateix partit i que a ulls de molta part de la ciutadania ens retrotau a èpoques anteriors i menyscaba la capacitat de decisió de la dona dins de certs marges ja acceptats. Una jornada de mobilitzacions que, per cert, ha acabat amb dos detinguts.

I per acabar tan agradable despertar matutí, ens diu Donya Leticia durant la inauguració del VIII Seminari Internacional de Llengua i Periodisme, que està "segura que la crisi té el seu propi llenguatge i que la seva utilització també pot ser intencionada". "No és el mateix dir ajudes que rescat, recessió per creixement negatiu o reestructuració en comptes de retallades", ha explicat.

I dic jo ... ¿I si comencem a dir les coses pel seu nom i ens deixem de tonteries? 

Sempre s'ha dit ... estem com el temps. Una primavera estranya per a un més que estrany moment històric digne de no ser recordat més que per aprendre dels errors ... o som dels que entropessem sempre amb la mateixa pedra?

Malgrat tot, bon cap de setmana!

dijous, 16 de maig de 2013

Molt bon dia a tots!


Entre tantes males notícies econòmiques pel que fa a Europa i especialment a Espanya, ahir ens sorpreníem amb una notícia esperançadora per a la medicina: la clonació de cèl·lules mare embrionàries de persones que suposa un autèntica "fita" en el camp de la medicina regenerativa.
I com sempre, al'avanç científic genera el desconcert d'una societat civil que no avança tan ràpidament ...






http://www.cadenaser.com/sociedad/articulo/espanola-participo-clonacion-siente-mucha-rabia-haber-tenido-emigrar/csrcsrpor/20130516csrcsrsoc_1/Tes


http://www.facebook.com/l.php?u=http%3A%2F%2Fwww.elperiodicomediterraneo.com%2Fnoticias%2Fsociedad%2Funa-de-las-coautoras-de-investigacion-de-celulas-madre-fue-despedida-en-espana_816729.html%3Futm_source%3Ddlvr.it%26utm_medium%3Dtwitter&h=0AQGY9laK

Toni Prat, poeta visual.


En aquesta entrevista Toni Prat ens parla del seu procés creatiu i de la influència de Brossa en la seva obra. L'humor, la paradoxa, la denúncia són tres de les claus de l'obra del poeta visual català Toni Prat. La professora Glòria Bordons, la major experta en Joan Brossa, reflexiona sobre la utilitat que té la poesia visual com a eina pedagògica. Interessant entrevista i interessants imatges que segur us agradaran. Us deixo l'enllaç pels que no la vau veure en el seu moment en el programa "La ventura del saber" de La2.



video

dilluns, 13 de maig de 2013

Comentaris...


Els comentaris fets al bloc ens porten a noves interpretacions i a noves reflexions. En aquest cas, els comentaris de Mayte Caballé m'han portat a mostrar aquesta obra de Garcia Bel 
"L'etern retorn". Us deixo, de nou el poema i els comentaris perquè pugueu veure-ho.


L'Etern retorn
80 cm de diàmetre
Ensambltage





De la mort

Incompresa
la certesa absoluta

de la mort

Amiga eterna de la vida
ambdues de la mà
al paredó

de l’oblit

afusellades
irremeiablement

per transcendir

l’existència finita
del dol perpetu
del cos

que mor
irrefutablement
cansat

aquí
i ara,

per sempre.


(mariola nos 2013)


Mayte Caballé13 de maig de 2013 1.53
El cos mor, irrefutablement cansat si,despres del afusellament de la vida....pero, l´anima es queda...esperant, per tornar un altre cop, en un altre cos nou i jove...per continuar el cicle infinit....
Jo crec que el ADEU, no existeix, solsment es un FINS DESPRES..i aqui et deixo una de les frases que mes m´agrada quan reflexiono en la mort, encara que es en castellá
" Volveré..apenas un momento, apenas un instante de reposo en el viento del infinito, y otro vientre de mujer me concebirá." es una adaptació meva a una frase de KAHLIL GIBRAN, en " Lazos de Amor"
El teu poema es Presios.. i el cuadre...per reflexionar..uyyyy prou..que avui ja te he donat prou la vara...gracies guapa...per escoltar


Respostes

Mariola Nos13 de maig de 2013 6.41
És anhel humà transcendir allò finit d'alguna manera, no anar-se'n o tornar una altra vegada a ser. 
Jo em reconec aquí, en el finit ... aquí aquesta meva ànima i el meu cicle, I diré adeu quan hagi de dir-ho i pensaré que potser per algú sigui un fins sempre. I tant de bo sigui eterna durant un temps, en aquells que em recorden ...

T'ensenyaré una foto d'una obra de Garcia Bel titulada "L'etern retorn", t'encantarà. Està feta amb branques d'olivera i enmig del cercle hi ha una caixa de terra. En aquesta obra, ell parla del mateix que tu. Les teves paraules me l'han recordat, d'alguna manera. Vaig a veure si la penjo aquí al blog.
L'obra ja té amo, i els encanta. Pel que és i pel que significa.

Abraçada

De la mort



Incompresa 
la certesa absoluta

de la mort

Amiga eterna de la vida
ambdues de la mà
al paredó

de l’oblit

afusellades
irremeiablement

per transcendir

l’existència finita
del dol perpetu
del cos

que mor
irrefutablement
cansat

aquí
i ara,

per sempre.


(mariola nos 2013)





Pandèmia humana
34x63 cm
Ensamblatge
Caixa de llum
Obra de Garcia Bel
http://jgarcibel.blogspot.com.es/










divendres, 10 de maig de 2013

Tragèdia grega actual


Fent manada 
surten els llops del cau
abillats de retòrica
sagnant

Vulgar eloqüència

Érides del teatre
après
es reconeixen
entre ells

Aplaudiments...

Orquestrada  la tragèdia
dels incauts 
oferta Hades
els tresors

Dies de vi 
i goig


Ball de màscares
èbries 
al so 
del velló d’or

Més aplaudiments

Bacanal de promeses
incomplides 
banyades 
de fam i sang

Desesperança

Desmembrats a l’arena
els somnis
mutilats
dels innocents

...Indignació


Es tanca el teló

Tragèdia


(mariola nos 2013)


dimarts, 7 de maig de 2013

Cervesa i papes com a antídot a les notícies i adaptació al medi o el despropòsit de la retirada de una pròtesi.


Fa poc escoltava en una entrevista per la ràdio a una escriptora que deia que bevia molta cervesa quant escrivia. Pocs dies després, escoltava a un entrevistat, expert en la matèria, dir que la cervesa ens fa segrega endorfines i dopamina fins i tot avanç de que ens la beguem ... el fet d'imaginar la seva frescor passant per la gola és suficient ... el mateix passa amb les patates ... el seu cruixir fa el mateix efecte. No se si sabeu que aquest blog va néixer un dia en què em vaig asseure a les 9 del matí davant de l'ordinador i em vaig aixecar a les 5 de la tarda ... vaig menjar unes patates amb una llauna de cervesa molt molt fresca ...Suposo que d'aquí l'atreviment. 

L’entrevistat venia a dir alguna cosa així com que aquests podrien ser els aliments del futur, ja que l'espècie que sobreviu és aquella que millor s'adapta al medi, i si ens adaptem millor segregant dopamina i serotonina, doncs que carai, és lògic no? A mi em va convèncer prou, la veritat. De fet, crec que serà la meva alimentació del futur juntament amb la xocolata i altres aliments segregadors de les substàncies del benestar, perquè sinó? Com ens empassem tot el que està passant? Com ens adaptem a aquesta realitat? Com li fem front al fet que dia rere dia no li veiem el final a aquesta crisi en la qual ens veiem embolicats gràcies a polítics i banquers? Si sembla que fins al Rei va a posar-se a treballar traslladant el seu desig d'un gran pacte contra l'atur a Rajoy i Rubalcaba? Desitjos si, això que es demana als Reis Mags, certament.

Com el meu desig ahir, quan estupefacta vaig assabentar-me sobre la retirada d'una pròtesi de 152 euros a un pacient que no podia pagar-la, de que el tema  no fos cert.  Confessaré que en principi li vaig donar  a  la noticia poca credibilitat i vaig decidir passar-la pel sedàs de contrastar el que estava llegint, esbrinant que efectivament la notícia era certa. Un despropòsit que segons la Conselleria de Sanitat entra dins del protocol oficial, ja que, des de 2010, les pròtesis externes receptades pel metge han de ser pagades pel pacient, que després demana a Sanitat que li reemborsi els diners i acaba fent una aportació màxima de 30 euros. És una espècie de copagament farmacèutic. El desconeixement de tal copagament va fer que la família no hagués previst haver d'avançar els diners i causa de la situació de crisi extrema que estan passant no els tingués. Fins aquí un pot anar enllaçant els esdeveniments més o menys, però el que no pot entendre de cap manera és que es retirés la pròtesi després de ser col • locada mitjançant una costosa intervenció: professionals mèdics, quiròfan, llit, temps, esforç, risc ... Què és més costós econòmicament? ¿Retirar la pròtesi o deixar-la posada? I què és més humà? Ningú va fer aquesta reflexió? Com és possible?

L'adaptació al medi va a necessitar més d'una canya, això està clar!

dilluns, 6 de maig de 2013

Edicions Saldonar publica La Tercera Illa



Si dos amics com són Joan Elíes Adell i  Francesc Gil es fan còmplices en un projecte, el resultat només pot ser fantàstic, no tinc cap dubte.
Aquí us deixo tota la informació sobre La Tercera Illa, una selecció dels Millors poemes de vint autors de l'Alguer, en edició de Joan-Elies Adell publicada per Edicions Saldonar.





És una antologia de 320 pàgines que recull les mostres més destacades de la poesia feta en català a la ciutat de l’illa de Sardenya des del final de la Segona Guerra Mundial fins avui. 
Un llibre indispensable per a tots els lectors interessats en l'amplitud, la singularitat, la riquesa i la complexitat de la poesia catalana contemporània.
És el primer titol de la col·lecció Poemes, d’Edicions Saldonar, i inclou també una introducció i l’estudi “La Tercera Illa: la fascinació d’una literatura menor”, escrits per l’antòleg.

«Per què es titula La Tercera Illa aquesta proposta? Doncs perquè aquesta antologia vol ésser un tast d'una illa poètica ben singular, existent dins d'una petita illa lingüística i cultural com és la de l'Alguer, que es troba dins de l'illa geogràfica de Sardenya. Una triple insularitat, en definitiva».

Presentació el 9 de maig a les 19 h a la Sala de la Caritat de la Biblioteca de Catalunya, amb intervencions de Laura Borràs, Joan-Elies Adell, Antoni Coronzu i Francesc Gil Lluch. Presentarà l'acte Pere Mayans.




INTRODUCCIÓ
Com tots deveu recordar, la cultura catalana fou la convidada d’honor a la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt 
l’any 2007. L’eslògan principal d’aquell esdeveniment, que va 
significar una extraordinària oportunitat de presentació i de 
promoció de la nostra literatura en el context europeu, fou el 
següent: «La cultura catalana: singular i universal». De les diverses singularitats que la caracteritzen, l’existència d’una petita 
comunitat cultural i lingüística catalana a la ciutat de l’Alguer, 
a l’illa italiana de Sardenya, és sens dubte una de les més excepcionals i sorprenents. Com singular i admirable és també la 
poesia que s’ha escrit en aquest petit racó de la Mediterrània 
a partir de la segona meitat del segle xx. Una poesia fidel a constants de valor històric i literari que, gràcies a l’impacte emocional que és capaç de suscitar, també apunta a la universalitat. 
L’objectiu essencial de l’antologia que aquí presentem és 
el de convertir-se en un nou finestral des d’on poder observar 
un paisatge, i gaudir-ne, encara poc conegut fora del territori alguerès, de la poesia escrita a Sardenya en llengua catalana. 
Servir de reclam, fer de pont entre les veus de la poesia catalana 
de l’Alguer i els lectors curiosos o habituals de poesia a casa 
nostra. Penso que una visió extensa d’aquest singular panorama líric pot ajudar el lector català a descobrir aquests poemes, i 
alhora meravellar-se’n, que, gràcies al seu conscient tarannà diferenciat, ens sorprenen amb inesperades troballes, ja siga per la 
bellesa sovint anacrònica, als nostres ulls, de la llengua utilitzada, ja siga per la independència artística, fora de modes i d’escoles, que transmeten les seues diferents propostes. Es tracta, en 
definitiva, de donar l’oportunitat d’endinsar-se, a través de les 10
paraules dels seus poetes, a l’interior de l’ànima i de l’esperit de 
l’Alguer i la seua gent.
Per què es titula La Tercera Illa aquesta proposta? Doncs 
perquè aquesta antologia vol ésser un tast d’una illa poètica ben 
singular, existent dins d’una petita illa lingüística i cultural com 
és la de l’Alguer, que es troba dins de l’illa geogràfica de Sardenya. Una triple insularitat, en definitiva.
Cada poeta alguerès s’enfronta a aquesta excepcional situació amb les seues armes literàries, depenent del seu específic 
bagatge cultural en el context històric que li ha tocat de viure 
i de les pròpies conviccions personals. També la tria lingüística 
adoptada, que mai no és òbvia i que fluctua segons els autors i 
l’etapa de la seua trajectòria, és un reflex (i un efecte) de la seua 
posició envers aquesta experiència d’aïllament. I això atorga a la 
poesia catalana de l’Alguer unes característiques i una qualitat 
úniques en el nostre panorama literari. Amb encert ho ha sabut 
explicar el poeta lleidatà Carles Hac Mor: 
Perquè escoltar els poetes de l’Alguer és viure l’epopeia d’un català 
que ha rodolat durant segles pels carrers de la Barceloneta de Sardenya sense rebre més influències que les de la seva singularitat. 
La poesia que es fa a l’Alguer és autòctona i alhora és pancatalana, 
és popular i tanmateix ve a ser, per als no algueresos, feliçment 
elitista, car fa cantar l’idioma molt per damunt del seu ús poètic 
convencional1
La tercera illa poètica algueresa, per fortuna, no és uniforme, sinó que té diversos contorns i orografies, que van des 
d’una concepció de la poesia més local, popular i arrelada a la 
parla de la gent, fins a una visió més oberta, passant per altres 
1. Carles Hac Mor, «La dissolució de la realitat a l’Alguer», dins el catàleg 
MediterrArt 2006: diàlegs d’art a la Mediterrània, Granollers, Centre 
Experimental de les Arts Vallgrassa, 2007. 11
opcions intermèdies. La concepció més local la podríem també anomenar «conservadora» (per usar una coneguda classificació del poeta alguerès Pasqual Scanu). La visió més oberta 
correspondria a la d’aquells altres poetes que desitgen adreçar 
la seua obra a un potencial públic lector més ampli i que, en 
conseqüència, es decanten per un català d’abast més general (una posició «purista», segons Scanu, sense renunciar, per 
això, als trets dialectals diferencials: segurament l’obra del mateix Scanu, d’Antoni Bal·lero de Càndia, de Francesc Manunta 
o de Rafael Caria serien les mostres més significatives). Però, 
entremig, també hi ha altres apostes més eclèctiques i complexes, com serien els casos d’Antoni Coronzu o d’Antoni Canu, 
per exemple, que oscil·len entre un ús volgudament quotidià 
de la llengua de l’Alguer actual del primer, amb els seus sardismes i italianismes, que, com ha plantejat el cantant alguerès 
Pau Dessí, li permet de «proposar tractaments lexicals al límit 
del surrealisme, [que] confereixen al lèxic del quotidià un valor 
altament suggestiu, poètic»
2
; o el propòsit del segon de trobar 
una llengua literària que, sense renunciar als trets d’identitat 
algueresos, siga compresa per la resta de catalanoparlants però, 
també i paral·lelament, que siga capaç de reflectir la memòria, 
el paisatge i el regust cultural i lingüístic de la seua terra d’origen, la Sardenya interior (Canu va nàixer a Ocier, de llengua 
materna sarda, i aprén el català quan, de ben petit, es trasllada a 
l’Alguer amb la seua família). Opcions, en definitiva, totes elles 
respectables i que tenen cabuda en aquesta antologia, on allò 
que s’ha volgut fer prevaler és la qualitat estètica i la singularitat 
literària de la poesia algueresa contemporània.
Els poetes que aquí presentem, tot i l’ampli ventall cronològic que abasten (que van des de Rafael Catardi, nascut a les 
acaballes del segle xix, fins a Anna Cinzia Paolucci, una poeta 
2. Pau Dessí, «Poesies… cançons d’Antoni Coronzu», AlgheroEco, 2009.12
natural de la Ligúria resident a l’Alguer, que ha adoptat el català 
com a llengua d’escriptura i que difon la seua poesia a través 
d’Internet, nascuda al bell mig de la dècada dels seixanta), representen l’oferta més interessant, segons el meu criteri, de la 
poesia publicada a l’Alguer en llengua catalana durant l’època 
contemporània. 
La data de tall d’inici, 1945, ha estat triada perquè és l’any 
de l’acabament de la Segona Guerra Mundial. L’Alguer en va patir les conseqüències, ben directament: la ciutat va ser bombardejada i el seu centre històric va quedar força malmés. Amés, la 
fi de la guerra i la superació del feixisme també van significar, 
en certa manera, un tornar a mirar-se cap a l’interior, fet que 
va influir en una nova forma d’entendre la identitat pròpia del 
territori i de relacionar-s’hi, i, en conseqüència, tornar a mirar 
envers Catalunya i la llengua i cultura compartides. Només un 
dels poemes, concretament «Alguer», publicat l’any 1928 per 
Rafael Sari al periòdic de Sàsser L’isola, que s’ha inclòs pel seu 
alt valor simbòlic, és anterior a l’esmentada data. 
Com podrà observar el lector en fer una simple ullada a 
l’índex, he preferit fer una presentació cronològica dels poetes algueresos, independentment de la data d’escriptura o de 
publicació de la seua obra, i no he intentat en cap cas establir 
trets o característiques de generació, de tendència o d’escola. 
Així mateix, he seleccionat un mínim de poemes de cada autor, 
intentant oferir una visió al més variada i representativa possible de la seua producció, incloent-hi els poemes que considero 
més significatius i representatius de cadascuna de les obres, tot i 
que en algun cas puntual també m’he deixat guiar pel meu gust 
personal. He seleccionat poemes d’aquells autors que tenen, 
com a mínim, un llibre de poemes publicat (en el cas de Fidel
Carboni alguns dels seus poemes s’han publicat en un llibre 
col·lectiu, altres són inèdits), amb les excepcions de les poetes 13
Pinutxa Ginesu, Antonella Salvietti i Anna Cinzia Paolucci: he 
volgut que la veu de les dones poetes de l’Alguer fos també present en aquesta antologia. També he inclòs alguns poemes dels 
cantants Pino Piras, Antonello Colledanchise i Franca Masu, 
que han difós les seues creacions poètiques a través de discos 
i concerts. 
Quant a la tria del text, he procurat cenyir-me a l’original amb la major exactitud possible, i he tingut cura de la 
normalització de l’ortografia i l’accentuació quan això ha estat 
necessari. Alhora, he volgut respectar les variants lexicals i morfològiques de cadascun dels autors, seguint els criteris que els 
mateixos autors han marcat en la fase més madura de la seua 
obra, sempre que això no comportés un excés de dificultat en la 
comprensió de la lectura del poema. Quan ho he cregut oportú, he posat notes per explicar el significat d’aquelles paraules 
i expressions que són pròpies del català de l’Alguer i que no 
són presents, en l’actualitat, a la resta del domini lingüístic. En 
aquest sentit, vull donar un particular regraciament a Carla Valentino i Noëlia Motlló, pel seu important suport i assessorament. Desitjo, també, testimoniar la meua gratitud a totes les 
persones que m’han ajudat en l’elaboració d’aquesta antologia 
i que han cregut sempre en aquest projecte, en especial a Pere 
Mayans i D. Sam Abrams, pels seus indispensables consells i 
suggeriments, així com a Marta Jové, experta editora del Museu Picasso, per les seues assenyades indicacions. I, per acabar, 
voldria donar les gràcies a tots els poetes de l’Alguer, per haver 
fet existir, amb la força i la fermesa dels seus versos, aquesta 
irrenunciable tercera illa poètica.
Joan-Elies Adell
Ciutat de l’Alguer, gener de 2013