divendres, 27 de setembre del 2013

POESIA PER LA PAU A RÀDIO RÀPITA O L'ENTREVISTADORA ENTREVISTADA


Anar a la Ràdio per a ser entrevista (a l'altre costat del meu costat més habitual) i més a parlar del que escric (que ja esta tot dit quan ho escric) em resultava complicat. Però vaig acceptar la invitació, clar que si.
Vos deixo l'àudio i el meu més sincer agraïment a Glòria Fandos que té l'enorme sort de comptar amb la passió necessària per realitzar un programa de poesia quinzenal a Ràdio Ràpita i d'administrar el grup "Poesia per la pau" del facebook.
He estat com a casa Glòria!
Una abraçada per a tu i una per a Antonio Miravalles (90 anys, ni més, ni menys).


(mariola nos 2013)




ENTREVISTA

http://www.goear.com/listen/9462861/poesia-per-pau-num166-gloria-fandos



Antonio, Gloria i Mariola Nos

Antonio, Gloria Fandos i Mariola Nos





dimarts, 24 de setembre del 2013

Besador de ferides


Abraçat  
al  espai
ocult  

més íntim

al fràgil indret 
inassolible

lleuger
quasi  imperceptible 

beses ferides

Saliva animal
curativa
de pors

Degoteig  
cicatritzant

del dol
llepat


Sóc Blau Terra



(mariola nos 2013)




"Blau Terra"
Ensamblatge (Ferro, tela, fusta, filferro, i  pintura)
Obra de Garcia Bel
http://jgarcibel.blogspot.com.es/







dijous, 12 de setembre del 2013

Cadena humana a la unió del Sénia.


Sobre la cadena humana organitzada per Acció Cultural del País Valencià, sobre el moment concret, poc més cal dir periodísticament parlant...les xifres o la seva quarta part, les dades i les anècdotes ja estan sobre la taula, i tal com vaig dir ahir al penjar al facebook el reportatge fotogràfic ,de vegades ,una imatge val més que mil paraules ... ahir crec que va ser el cas .Ara , es donarà pas a l'anàlisi de les conseqüències, perquè el que és evident no es pot negar i la cadena humana i el sentir d'un poble és un fet real .

Com real va ser el que allí va succeir .

Gràcies a un amic  va contactar amb mi " Xarxa ràdio "en el seu espai "La tarda" perquè cobrís la notícia, ja que en aquests moments la prohibició al País Valencià encara no havia estat revocada pel TSJ i el riu Sénia, és a dir, la frontera entre Catalunya i el País Valencià anava a deixar de ser-ho de totes maneres, així que la informació en aquest punt era important.

Vos estalvie detalls ... Situada a la frontera que no ho era, només comentar que el que hi vaig veure i vaig sentir va ser festa, tendresa, alegria, llàgrimes d'emoció i abraçades, moltes abraçades. No només les que es van donar Lluís Llach, Pere Portabella, Carles Santos o els pares d'Agulló sinó les que es donaven catalans i valencians o valencians i catalans. Aquell era un moment pacífic, com pacífic és agafar-se de la mà.

I tot facilitats i tot proper.Si proximitat , la proximitat d'un Llach saludant,signant autògrafs i xerrant tranquil lament amb qui se li acostés, la proximitat de Pere Portabella i de Carles Santos, com si coneguessin a tothom , com si tothom fos conegut . És el que tenen les reunions d'amics , que tenen els mateixos interessos ... i això apropa. 

I totes les facilitats per part dels organitzadors(voluntaris en el cas del País Valencià que es van constituir com a plataforma) que un cop fet el seu treball (que va ser molt), van deixar que allò funcionés de manera espontània i natural. Em va sorprendre , la veritat, i sé de què parlo... no vaig veure cap guardaespatlles ni cap cordó de seguretat ni res que se li semblés.

Vaig fotografiar, vaig parlar, vaig abraçar, vaig saludar i fins i tot vaig fer un parell de petons a Lluís Llach encara que no tingui instantània del moment...

Només una mica més al lluny , just on la cadena humana arribava a la seva fi, estaven els antiavalots i ells, no van semblar relaxats en cap moment ... als mossos d'esquadra, la veritat, gairebé ni els vaig percebre (bé, sí, un moment que vaig deixar el micròfon al seu càrrec per fer les fotos).

En el meu cas , tot un plaer cobrir la notícia i poder saludar alguns amics .

Visió personal aquesta, això sí .



Fotos: Mariola Nos



Vista general Cadena humana a la unió del Sénia. Fotos: Mariola Nos

FOTO: AMRIOLA NOS
Carles Santos.

FOTO: MARIOLA NOS

FOTO: MARIOLA NOS
Lluís Llach. 

FOTO: MARIOLA NOS
Lluís Llach

FOTO: MARIOLA NOS
Lluís Llach. 

FOTO: MARIOLA NOS

FOTO: MARIOLA NOS
Nati Romeu, Carles Santos, Anna Cases.

FOTO: MARIOLA NOS

FOTO: OMAR OLMOS
Lluís Llach, Mariola Nos. Foto: Omar Olmos

fOTO: ANNA CASES
Mari Jose Ferrer, Mariola Nos i Lluís Llach.

FOTO: MARIOLA NOS
Lluís Llach i Pere Portabella 

FOTO: MARIOLA NOS
Lluís Llach i Carles Santos

FOTO: MARIOLA NOS
Carles Santos, Pere Portabella i Lluís Llach.

FOTO: MARIOLA NOS
Cadena humana a la unió del Sénia. Fotos: Mariola Nos

FOTO: MARIOLA NOS

FOTO: MARIOLA NOS
Cadena humana a la unió del Sénia. Fotos: Mariola Nos

FOTO:MARIOLA NOS

FOTO: MARIOLA NOS

FOTO: MARIOLA NOS

FOTO: MARIOLA NOS
Pere Portabella i Garcia Bel.

FOTO: MARIOLA NOS

FOTO:MARIOLA NOS

FOTO:MARIOLA NOS

FOTO:MARIOLA NOS

FOTO:MARIOLA NOS


FOTO:MARIOLA NOS

FOTO:MARIOLA NOS

FOTO: MARIOLA NOS
Cadena humana a la unió del Sénia. Fotos: Mariola Nos

FOTO: MARIOLA NOS


Vídeo: Rubén Cervera Sorlí (Reservat el dret d'emissió).

dilluns, 2 de setembre del 2013

Ara que sé qui sóc


Ahir , després de dur a la meva gosseta Bola al veterinari em vaig prendre una canya llegint la premsa .

Respecte al que vaig llegir , recupero avui un article que em sembla interessant i que entre altres coses diu així :
" ... el joc preferit de l'ego és tractar de canviar als altres, sense esforçar-se per canviar un mateix . Un proverbi xinès diu entre altres coses...És més fàcil variar el curs d'un riu que el caràcter d'una persona . Així és, i no obstant això, una i altra vegada es viu a la il•lusió de fer passar als altres pels guions que hem inventat per a ells, com si algú pogués saber què és el millor..."

Entre un miler aproximadament de defectes, tinc una virtut, la de no jutjar les accions d'altres que no impliquin una agressió...no sé concretament si m'he esforçat en això o si és una conseqüència general (sóc una persona reflexiva), però el cas és que no exerceixo. No he tingut mai la intenció de canviar als altres, mai...l'espai de llibertat individual em sembla més que necessari per a la felicitat i el respecte, el seu aliat .

L'enllaç el deixo aquí.
http://elpais.com/elpais/2013/08/29/eps/1377796441_602969.html

Respecte a Bola i portar-la al veterinari, motiu que va desencadenar la canya al sol llegint l'article, aprofito per comentar que té una lesió a l'esquena i que algunes vegades pateix una crisi que la deixa sense poder caminar. 
El primer dia que vaig treure a Bola amb un cotxet de nens al carrer (l'últim que la meva filla va tenir quan era petita), ella, la meva filla, em va dir que li donava vergonya i que no venia, que la gent pensaria que m'havia tornat boja ... 
Que sapigueu que no, que estic igual de boja que abans de sortir pel carrer a passejar un gos amb un cotxet, ni més, ni menys.
A Lucía li vaig explicar si li semblava malament la gent que anava en cadira de rodes, si pensava que havien de quedar-se a casa per la seva discapacitat o si pensava que tenien algun motiu per sentir vergonya.

Va ser ella mateixa la que va portar Bola en el seu cotxe fins al veterinari. A partir d'aquí, res més a dir.



Bola


I per concloure, us deixo també un petit poema que vaig escriure ja fa temps...Perquè en aquesta vida, el que un no pot fer és deixar-se ... "canviar". Reivindicació del que un mateix és, en essència. 
I l'essència, per descomptat, sempre en revisió i millora. 


Quan Bola supera la seva crisi he de amagar el carro ... s'acomoda   :-)




Ara que sé qui sóc

Correré davant el setge oblidat 
per esquivar-te
ara que el meu cos és llac
i gaudeix amable
del so tranquil
del que l’estima

He teixit una bombolla
al meu voltant
assegurant
que fos impermeable 
als teus cants

Ja no atenen el meus oïts a les sirenes

He deixat enrere la muntanya russa
de les emocions
les culpes i les pors

també he perdut
passions

Però el meu cor
batega fort

joiós

del tot