dimarts, 7 de gener de 2014

Del temps viscut (dels dos)



Amb el pas dels anys
has fet fardell 
d'un món passat
abans llunyà
i avui
per mai tornar

Un temps de goig

I amb pas tremolós 
arrossegues
cansat
el pes de tot
el dol 
d'aquelles morts

Un temps  de pors

Entristida
imploro pietat
al àngel  
que deu mirar-te al ulls 
saben
que ho tens  tot fet

Allò més teu

Reflectida 
demano  benevolència 
al final
que deu abraçar-me
conscient
que ho tinc tot llest

Allò més meu


d'aquell
temps de goig
amb tu
donar les gràcies

No més



(mariola nos
gener 2014)




Foto: mariola nos

10 comentaris:

  1. DIVI, EMOTIU I SENTIT. El passat mai tornará pero els moments positius viscuts sempre estarán al nostre avui.Tenim que trobar un equilibri del fardell ( aunque els sentiments a vegades son incontrolables ) per fer.nos la vida més dolça, malgrat les naturals ausencies, i ser agraits amb tot lo bó que em tingut. GRACIES PER ESTE PRECIÒS POÈMA,. BESSETS (S)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu Sebastian .. sempre, per les lectures, pels comentaris, per l'empatia ...

      Una abraçada forta.

      Elimina
  2. no més.... et sembla poc? el passat és això, passat, però tenim records a frec de pell que emocionen com aquest poema teu, una abraçada Mariola

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Xelo ... i ha passat que sent-ho encara és present ...

      Una forta abraçada.

      Elimina
  3. sempre sera present Mariola...en un lloget fondo del teu cor.......com et deia Xelo- No més? et pareix poc ? sentir com sents i poder expresar-ho per a nosaltres?.....

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tu sempre tens les portes d'aquesta casa teva obertes ... no t'importi dilatar les visites en el temps que jo ja sé que ets i que tornes.

      Abraçada!

      Elimina
  4. Que el teu àngel davalli i et conhorti amb el seu esguard secret. I que tota la benevolència et sigui regalada. No més que donar les gràcies: benaurada sia
    l'alquímia que transforma l'experiència en art poètica.

    Una abraçada, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una llum del far que em projecta la seva abraçada de càlid mar ... des d'allà on el cos es fa ingràvid. Sóc jo qui dóna les gràcies Jordi ...

      I un enorme abraçada que va de tornada.

      Elimina
  5. Pensava haver deixat un missatge, però com que sóc molt ruc amb això dels blogs... Avui, rellegint-lo, m'hi fas veure més coses.
    Hi noto, amb una mica de tremolor també, el pes, el fardell, de les coses no viscudes, les d'abans abans, amb les seves pors, les seves dèries.
    M'he explicat fatal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No t'has explicat fatal Jordi ... que va ... i has sentit molt ... D'aquest poema, com de gairebé tots, em costa parlar ... és la meva mirada en els ulls de qui ja ha viscut molt de temps i no ho ha fet sol ... és la meva consciència del temps finit que deixa poc marge al que queda per fer ... És la meva manera de veure segons quines coses ...

      Potser sigui jo la que s'explica fatal no?

      Una forta abraçada!

      Elimina