dissabte, 29 de juny del 2013

La Tercera Illa a Vinaròs

Ahir vespra de Sant Pere i dins dels actes que la Fundació Caixa Vinaròs ha organitzat per les festes de Sant Joan i Sant Pere, es va presentar La Tercera Illa, una antologia de poesia catalana de l'Alguer editada per Joan Elies Adell i publicada per Edicions Saldonar (Francesc Gil Lluch). La mostra recull una vintena d’ autors algueresos amb obres escrites des dels anys posteriors a la 2a Guerra Mundial fins avui.

Un lloc especial per a la seva presentació perquè tant Joan Elies com Francesc són vinarossencs, així que tots dos eren a casa. Acompanyats per Manel Ramirez, en representació de la Fundació que seguint el protocol ens va presentar a Joan Elies Adell com a poeta i filòleg, en el seu moment professor de la UOC i de la Universitat Rovira i Virgili i ara director de l'Espai Llull, representació de la Generalitat en l'Alguer, va ser Francesc Lluch qui va comentar que aquesta aventura literària havia sorgit a través del seu retrobament com a amics.

Abans de parlar de la poesia en si mateixa i de la selecció de la mostra de poemes, Joan Elíes va voler mostrar (i ho va aconseguir sobradament) la idiosincràsia de l'Alguer , ciutat situada al nord-est de l'illa de Sardenya, Itàlia, on una part dels seus aproximadament 45.000 habitants parlen Alguerès (varietat del català amb influències del sard i l'italià), degut la seva colonització a l'edat mitjana pels catalans. I encara que el català va ser reemplaçat pel castellà com a llengua oficial durant el segle XVII i per l'italià al segle XVIII, la veritat, és que la llengua algueresa perviu en aquesta ciutat culturalment catalana. I fidel reflex d'això és l'antologia poètica que La Tercera Illa ens mostra: "Una illa poètica,existent dins d'una petita illa lingüística i cultural com és la de l'Alguer, que és troba dins de l'illa geogràfica de Sardenya . Una triple insularitat, en definitiva”,  en paraules de Joan Elies.

Una antologia poètica que tal com s'explica en el pròleg tracta de posar en valor i donar a conèixer una poesia escrita a Sardenya en llengua catalana desconeguda fora del territori alguerès. Posar en valor, per tal que lectors i Crítics de Catalunya no tinguin cap excusa a l'hora d'excloure a la Seva Valoració crítica la poesia feta des de l'Alguer, que quan no la tingui en compte sigui perquè es pensi que no mereix la pena, no perque sigui una desconeguda, ignorada. Posar-la doncs al mapa poètic actual, que és pensi també a l'Alguer quan és pensi en una panorama poètic en llengua catalana, que és tingui una veritable mirada pancatalana a l'hora de pensar-nos com a cultura poètica. Restituir la poesia algueresa a través del seu (re) descobriment. I A això, ens enriqueix a tots.

Joan Elies va agrair també la valentia de Francesc Gil i Edicions Saldonar, per arriscar-se en la publicació d'una ontologia poètica. La poesia sempre és arriscada per minoritària, encara que va afirmar de manera optimista que això ja està canviant.

I res millor després de la teoria, que passar a la pràctica amb una veritable degustació de poemes algueresos recitats pel mateix Joan Elíes que van ser mostra per als presents de la pluralitat i singularitat d'una poesia a la qual cal acostar-se sense reseves ni prejudicis . Una poesia que a partir d'ara ja té el seu lloc dins de la poesia catalana.

Enhorabona a Joan Elies Adell, Francesc Gil i gràcies a la Fundació Caixa Vinaròs .

Jo ara mateix, començo la lectura!



Francesc Gil Lluc, Joan Elies Adell i el representant Fundació Caixa Vinaròs Manel Ramírez
Fotos: Mariola Nos

























dimarts, 25 de juny del 2013

Maquinofòbiapianolera (Carles Santos i Cabo San Roque)


Ahir, a l'Auditori Muncipal de Vinaròs, amb motiu de l'atorgament del Alè Vinarossenc a José Domingo Doria Forner per la Fundació Caixa Vinaròs, vam assistir a l'espectacle Maquinofòbiapianolera, un concert per a piano i orquestra mecànica compost i interpretat per Carles Santos i Cabo San Roque (els pares de la màquina-robot).

No puc jutjar l'espectacle des d'un punt de vista formalment musical, però si des d'un punt de vista de l'experiència estètica musical.

Maquinofòbiapianolera desenvolupa un concert per a piano i orquestra a través d'un subtil coqueteig i confrontació o lluita pràcticament a mort entre l'home i la màquina. Amb una posada en escena on una màquina que neix del reciclatge, a l'estil Jean Pierre Jeunet (no vaig poder evitar recordar Delicatessen i una de les seves escenes musicals) rudimentària pel que fa a materials (tubs, timbals, paelles, ampolles d'aigua, tombones , xilòfons i botzines amb llums) però poderosa quant a mecànica (està controlada per ordinador) i un Carles Santos que és piano en si mateix (home piano nu), aconsegueixen una simbiosi odi-amor propia de les grans tragèdies gregues, on per fi, sembla guanyar l'home ... o no.

Entre la màquina i l'home a penes interferències, les justes i en els moments àlgids on Cabo San Roque (Pepe Seguí, Laia Torrents i Roger Aixut) s'encarreguen d'augmentar la tensió musical a l'ordinador, teclat, acordió i guitarra o mitjançant veus-crits en un llenguatge encriptat. A destacar el moment en què Laia Torrents tapa els ulls a Carles Santos i utilizta el seu cap com un tercer membre musical alhora que les mans del pianista segueixen com una extensió del piano fins a acabar exhaust.

Música i estètica visual pura i dura. Un espectacle amb una força sobrenatural i fòbica en alguns moments, que transporta els sentits a plans menys explorats o desconeguts. Una experiència vital en si mateixa reflex de conflictes, pors i vivències essencials.



"La música expressa, més que qualsevol altre art, la realitat de la voluntat de poder, ella és tot tràgica i melancòlica, el fons de tota vida, però també un« estimulant de la vida », incitació seductora a la vida. Es comprèn així per què El naixement de la tragèdia està subtitulada «A partir de l'esperit de la música»
BLONDEL. "Nietzsche i la música", a Magazine Littéraire, No 383, 2000, pp. 44-45


El meu agraïment a Carles Santos i Cabo San Roque per l’espectacle, i a la Fundació Caixa Vinaròs per apropar-lo a la seva gent (la de Carles).

El treball fotogràfic que podeu veure a continuació, gentilesa de Pablo Batalla.




Foto: Pablo Batalla



Foto: Pablo Batalla



Foto: Pablo Batalla



Foto: Pablo Batalla



Foto: Pablo Batalla



Foto: Pablo Batalla

dilluns, 24 de juny del 2013

JOSÉ CÓRDOBA y les seues “BURBUJAS DE UNIDAD”


Avui, a la Sala d'exposicions de la Fundació Caixa Vinaròs s'ha inaugurat l'exposició "Burbujas de Unidad" de José Córdoba, referent de l'art a la nostra ciutat tal com ha afirmat Manuel Molinos, President de la Fundació.

José Córdoba m'ha comentat que està en un moment de la seva vida en què no persegueix la reivindicació ... no em queden forces, ha dit. Però no és cert, Pepe, com li diuen els seus amics, reivindica el gust per l'art en una experiència estètica i vital que no només relaciona la visió tant exterior com interior de la seva percepció individual del món, sinó que a més ens l'entrega en el que ell anomena "bombolles d'harmonia" deixant que nosaltres actualitzem, encara més si cap, la seva expressió. Com ell mateix ha conclòs en la seva magnífica exposició (que evidencia els seus coneixements i anys de docència), les obres no estan signades perquè no són només seves ... pertanyen tots els que conformen les bombolles de harmonia, el seu jo (m'atreveixo a afegir) i a nosaltres també en la nostra personal experiència estètica.

Vuit són les obres d'art-bombolles-yo que han transcendit les parets de la sala d'exposicions de la "Membrillera" per crear acompanyades per poemes de, en paraules del mateix Córdoba, la poeta de Vinaròs Encarna Fontanet, horitzons d'il•lusió amb què somia l'autor i ara també l'espectador, interactuant de la mateixa manera que elles ho fan entre si mateixes.
Construcció, doncs, de noves realitats.

Gràcies a José Cordoba.


(Text i fotos: Mariola Nos)
L'exposició romandrà oberta a la Sala d'Exposicions de la Fundació Caixa Vinaròs fins al 30 d'agost.
C / Socors, 64
Visites de dimarts a dissabte de 17:30-20:30. Festius tancat.

Per conèixer més de prop l'autor: 

http://jacordoba.blogspot.com.es/




José Córdoba i Manuel Molinos








dimarts, 18 de juny del 2013

Malabarismes de vida



Neix del desconsol
la ira
De l'esforç
continuat en el temps
que  cansa

Desesperat intent
a la normalitat
que no ho és
de fa
temps

Buit

Aturada d’estímuls
gira la nòria
per inèrcia

Vertigen

I si pares?
seria tot com és?

Ser
seria millor
potser

o no

Complicat  (Dur)


Si no fos per tu
em deixaria anar

però estàs


i està


i segueix tot
paregut

a com sempre


Malabarismes 
com en  circ


La vida



(mariola nos 2012-13)




Foto: Mariola Nos
"Circo Los" a Ulldecona
(2012)


dilluns, 17 de juny del 2013

Aula de Teatre Vinaròs o xicotetes grans coses.


Ahir, els actors d'Aula del Teatre de Vinaròs "Las mil i una", dirigits per Josi Ganzenmüller Roig van representar a l'Auditori Ayguals d'Izco de la ciutat "Cómeme el coco, negro". Un homenatge a les Companyies de Revista de tota la vida, ara en perill d'extinció, emulant al Teatre de La Cubana.

A recordar que es compleix ara la 6a temporada de l'Aula de Teatre de Vinaròs i que sembla, que va ser ahir, quan gent de Vinaròs i comarca es posava en mans de Josi Ganzenmüler que amb l'ajuda de la llavors regidora de cultura María Dolores Miralles (durant el mandat del PSOE i PVI), iniciaven aquest tímid projecte. Gent, que podem anomenar, corrent ... (o no)

Veient-los ahir dalt de l'escenari donant-nos el millor de si mateixos vaig recordar el inicis i els vaig veure grans, molt grans, enormes ... Amics i coneguts entre plomes i bambolines representaven números de revista com si no haguessin fet una altra cosa en la seva vida. El pobre escenari de l'auditori, de sobte, es va convertir en un veritable teatre. I ells, en la seva llum.

El seu secret ... entusiasme i esforç.

No hi ha més. Conduïts per un director que des del primer moment no els va veure com amateurs sinó com professionals, aquesta gent corrent i no tant que tenen les seves vides i els seus problemes com tots, han fet del teatre la seva passió. Una passió que aconsegueixen transmetre a un públic que gaudeix entre sorprès i emocionat veient com han crescut. Com ho han aconseguit.

Queda molt més que demostrat que Aula d'Teatre de Vinaròs ha estat un projecte que funciona i funcionarà. Un bé cultural imprescindible del que hem de sentir-nos orgullosos d'haver recuperat, perquè amb ell reprenem una de les formes d'expressió artística més antigues i complexes de l'ésser humà i la grandesa de l'empatia entre actors i públic.

El nostres amics i coneguts, ahir van deixar de ser-ho per passar a ser durant un parell d'hores, només ACTORS.

Aula de Teatre de Vinaròs és l'evidència de com les coses xicotetes,de vegades, acaben sent les més grans.



Aula de Teatre Vinaròs
Foto: Pedro Vidal





dimecres, 12 de juny del 2013

Mentida (ets)



Dolça mirada
d’espill
estudiada
sota l’amargor
malsana

Tendra veu
de discurs
après
sota dictat
cruel

façana

no  (res)
més

Ets 
clau de Déu
sagnant

Jo ho sé
tu també

i  anem fent


(mariola nos 2013)

dilluns, 10 de juny del 2013

Relat de Belles Coses Falses

Relat de Belles Coses Falses

Dissabte 8 de juny es va inaugurar a Lo Pati  l'exposició "Relat de Belles Coses Falses". En un continent versàtil i pensat per adaptar-se a la diversitat del contingut que pugui exposar, el seu comissari Albert López-Amor explicava a nombrosos artistes participants i assistents, la intencionalitat de la proposta expositiva: La invenció del paisatge per l'art. El paisatge, en si mateix, no existeix, sinó que és una invenció cultural.

Distingia entre natura i paisatge,  apel•lant a l'anomenada "revolució copernicana de Wilde de l'estètica", que en el seu assaig "La decadència de la mentida" (1891) critica l'art realista del seu temps proposant amb la seva coneguda frase "la vida imita l'art molt més del que l'art imita la vida” transformar la tendència d'imitar en el treball artístic.  I això, sobre la base que la naturalesa és indeterminada i només l'art la determina. Proposta que recull l'obra d'Alan Roger, pensador contemporani, que en el seu "Breu tractat del paisatge" ens parla de la irreductibilitat del paisatge a la seva realitat física i del seu origen humà i artístic. L'art com a mediador, el "meta" de la metamorfosi, de la metafísica paisatgística. "Artrealització" a la base de la percepció històrica i cultural de tots els nostres paisatges.


“El artista, cualquiera que sea, no tiene por qué repetir la naturaleza… El arte, segun Lévi Strauss, constituye, en el más alto grado, esta toma de posesión de la naturaleza por medio la cultura, que es el tipo de fenómenos que estudia los etnólogos”.
“En el fondo es como si el arte nos hablara hipócritamente: Larvatus prodeo. Yo también me acerco enmascarado. Sí, a veces, simulo imitar esta naturaleza, pero es para limitarla mejor en sus exorbitantes pretensiones, para contener su exuberancia y sus desórdenes, su tendencia entrópica, e imponerle, por mi parte, a través de la mirada, la sentencia del arte, las modas y los modelos de su aprehensión. La naturaleza es cada vez una función de la cultura y cada vez que  impulsada por una aspiración al estilo Rousseau, intenta (la conciencia) retornar a la naturaleza, la cultiva”.


Així, l'exposició Relat de Belles Coses Falses, a manera de precisament relat del paisatge (com a creació artística i cultural en cuant aprehesa), ens mostra diferents paisatges a través d'una trentena d'obres d'èpoques, llenguatges i procedències molt diverses.



Artistes participants:
Carlos Aires, Rosa Amorós, Arquitecturia, Miquel Barceló, Xavier Basiana i Jaume Orpinell, Basurama, Josep Berga i Boix, Francesc Català-Roca, Patrícia Dauder, Joan Fontcuberta, Francesc Guasch Homs, Albert Gusi, Pere Gussinyé, Juan Antonio Hernández-Díez, Jaume Mercadé, Joaquim Mir, Fina Miralles, Mariona Moncunill i Rasmus Nilausen, Soriano Montagut, Julia Montilla, Palle Nielsen, Perejaume, Frederic Perers, Enrique Radigales, Job Ramos, Jorge Ribalta, Xavier Ribas, Francesc Ruiz, Txema Salvans, Alberto Schommer, Joaquim Vayreda.


L’exposició, que tal com va explicar el director del centre Blai Mesa porta preparant des de fa dos anys, val la pena visitar-la. S'agraeix l'esforç, tal com estan les coses, de poder gaudir de cultura en el seu estat més pur.

"Lo Pati" C / Gran Capità 38-40 Amposta fins al dia 1 de setembre del 2013. Divendres i dissabte de 17 a 20h i diumenge de 11:30 a 14h.

Text i fotos: Mariola Nos









divendres, 7 de juny del 2013

Dignitat


Atura’t temps.
No en la desídia
de l’esperit
ni en la vellesa
del cos
que mor
a poc a poc.

Atura’t en mi,
no quan no em reconegui
ni recordi
qui sóc 
o què vaig voler ser.

Atura’t ara
o demà mateix
però en un dia feliç,
en el moment vital
en aquest instant de goig
en el seny o bogeria
de la raó
o de l’amor

Dóna’m una treva
temps...
I deixa’m
en el moment just
per dir adéu
sabent qui sóc


(mariola nos)





Atrapa el temps
Poema visual
Manel Rebollo Portalo



dimecres, 5 de juny del 2013

Federico García Lorca o la caiguda de les màscares







L'any 1985, tenia jo 19 anys, un amic em va regalar “El público i Comèdia sin título ",  dues obres teatrals pòstumes de Federico García Lorca. El llibre porta una dedicatòria, per això sé bé la data, dedicatòria que avui he tornat a rellegir i m'ha emocionat.

El público em va captivar sobre manera ... em va impressionar, va ser tot un descobriment. La contraposició que Lorca planteja entre dos tipus de teatre: el que posa de manifest un drama autèntic i íntim de l'acte front a una part del públic que prefereix una representació que no l’enfronti a la veritat.  Contraposició per tant, entre el que Lorca denomina "Teatre a l'aire lliure" O "Teatre sobre la sorra".

Es tracta d'una crítica al teatre convencional i a la mateixa societat, que implica el tractament de temes existencials d'una manera directa i dura, despullada d'ornament.
Una crítica sobre el comportament humà i els convencionalismes. Una necessitat imperiosa d'enderrocar les màscares que acompanyen el discórrer de l'obra i de la vida. Les màscares representen els prejudicis d'una societat convencional, les màscares són el no-real, l'engany: la hipocresia en les relacions, en l'amor (reivindica Lorca les relacions homosexuals).

El surrealisme de "El público em va impressionar" i també els temes tractats que demostraven una autoafirmació del la manera de ser i sentir del seu autor.

"El Público" es va escriure l'any 1930, jo la vaig llegir al 1985 i ara, al 2013 encara és sorprenent, no tant ja per la seva forma, sinó pel seu contingut. Les màscares no cauen tan fàcilment, sembla. La societat encara està carregada de prejudicis, enganys i aparences. I als fets em remeteixo.

Avui Google homenatja el 115 aniversari del seu naixement. Jo, també crec que seria un bon moment per llegir o rellegir "El Público", obra de teatre per a la reflexió.

diumenge, 2 de juny del 2013

SOMNI cap a la mort



Lacrats els ulls
rellisca la vida
al somni infinit

Ressonen
ecos d’amnèsia 
amb gust amarg


no veig 


Caiguda  lliure
al oceà negre
onatge de gruix
dens


ho sé


sento el cos llepat 
de un fred viscós 
intens


Records absurds
solapats
en joc delirant


angoixa


Retorn de dubtes
essencials


On sóc?
En el desprès?


Inquietant  
l’abisme atemporal


Atrapada  
en devaneix del ser
em deixo transcendir


abraçada 


Viatjo cap a tu 
llum segadora


Acarona’m 
bàlsam fènix de dolor


M’abandono a mi 
reparadora
en cercle ja tancat
i redemptor







"Transmutació" Escultura realitzada en ferro, acer inoxidable i pedra
situada a la Plaça Sant Valent de Vinaròs.
Obra de Garcia Bel.
http://jgarcibel.blogspot.com.es/


dissabte, 1 de juny del 2013

PASSIÓ PER LA RÀDIO

Ahir una persona em va comentar perquè no penjava al bloc les entrevistes de televisó o de ràdio. Davant els meus dubtes em va dir que moltes d'elles, sobretot les de la tele eren atemporals perquè pels temes tractats (educació a casa, sida, alcohòlics anònims, creadors diversos i monges incloses ...) tenien el mateix interès que llavors. Em va recordar a més, que el bloc és un bon magatzem i que es pot tornar a allò que t'agrada. 

El tema dels programes de tele ho tinc més complicat perquè encara que algun tinc gravat, ni idea de com pujar-los aquí, la veritat. Però si tinc algun podcast de quan dirigia el programa Hoyporhoy de la Ser Maestrat.

Per a mi, totes les entrevistes eren úniques, i el directe, tant en tele com en ràdio, la meva passió. Mai a la vida he gaudit tant, treballant, com en aquesta època. Per sobre de tot, em quedo amb la ràdio. La seva immediatesa és brutal. Moltes vegades vaig haver de contenir les emocions pensant que no podria seguir. I moltes vegades eren les rialles les que no em deixaven. I dia rere dia vaig treure el programa endavant ... tots els dies. I... "como Juan Palomo"  :-)

Així, que avui, us deixo un trosset de mi val? Aniré posant més ... potser algú vulgui escoltar algun d'ells o potser no, però així, estaran aquí, amb mi. 

El programa era comarcal, per tant hi ha una mica de tot ... 


Comentar que també vaig treballar, encara que menys temps, en la Bona Ràdio. De llavors no tinc res físic però també molt bons records.





Entrevistes Mariola Nos "hoyporhoy" Ser Maestrat



Entrevistes  Mariola Nos "hoyporhoy" Ser Maestrat




Directe Mariola Nos  "hoyporhoy "en exterior



Algunes de les entrevistes al "hoyporhoy" de la cadena ser Maestrat.
http://www.goear.com/search/Mariola-Nos/


I un trosset del programa "Hola Mariola" a Localia que va penjar un amic a youtube :-)


Col· laboració en el Programa de TV "Anem de bòlit" (Presentació i reportatge de la Gala dels premis Literatura Internacional Ayguals d'Izco i Aquarel·la Puig Roda de l'Associació Cultural Amics de Vinaròs)
http://vimeo.com/17409995



A la bona ràdio Mariola Nos, amb el "De bon Rotllo"