dimecres, 28 d’agost de 2013

Melangia de tu


Mirada expectant
preludi
de qui te
tan per davant

que passar

Inquisidora 
la torno

per por
(entén-me)

Per forjar-te
maldestrament


Més
no podré
el llarg camí
amb tu recorre

fins al final

Obligada 
a deixar te
sola

Ja ploro 
dolor

Criatura dolça

I voler ser
amb tu
eterna (ment)

resguardada


I que no conegues
sofriment

I que no et passe
mal 

I que no et falte
jo

Consol

La que més
et vol

veure
volar
lliure

Obligada a deixar-te
fer
camí

Sense
mi





Retrat de Lucía
Per Garcia Bel
http://jgarcibel.blogspot.com.es/

17 comentaris:

  1. i se'n van com les oronelles... per això mateix tornaran a ser per casa com van ser...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Això crec i això espero Antoni.

      Encantada de veure't per casa, com sempre.

      Suprimeix
  2. Ah¡¡¡¡¡ Mariola encara tens temps per afrofitar-la, però si la base es bona, el seu pensament sempre serà casa, amics, poble, al menys es el que puc obervar amb el meus que ja han volat....molt dolç es que has escrit. Molt besets.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies Angels ... és com ha de ser.
      I si ... també jo vaig tornar, com molts
      com desitjo que sigui.

      Abraçada!

      Suprimeix
  3. Cúmuls de sentiments , tendresa, angoixa, por, Esperança, proteccionisme...en definitiva tota una suceció emotiva del esser humá amb algo tant fort com una relació materno-filial. Penso que no deu hi aure víncul més fort ancara que no sigue pare. M'ha emocionat perque evidenment he segut fill. Chapeau. Pell de gallina. Eres un geni

    ResponSuprimeix
  4. Respostes
    1. Les teves paraules són un reconeixement als pares ... I el nostre enteniment màxim.

      Abraçada!

      Suprimeix
  5. En les llàgrimes en els meus ulls et dire ... que en aquest poema m'identifico tant que em fa mal ..... les teves paraules surten de dins del cordó umbilical, que mai es trenca, encara que ho tallin, quan surten i comencen a respirar per si mateixos
    I que por passes, pensant, qui tindra cura dels seus passos quant no estiguem, però la vida és sàvia, jo ho estic comprovant ara ... el que està unit al meu cordó, és mes gran que la teva, i estic orgullosa de la feina feta ... sap viure, ser independent, té cor, molt cor, i esta molt content de semblar-se a mi, cosa que no sé si és molt bona, però a mi m'omple d'orgull, igual com et omplíra a tu compendre que li has donat la teva essència, la teva ànima, i aquesta llum la acompanyara sempre, encara que tu ja no siguis .. ........ Abraçada per a tu, i per a ella quan a la nit s´apaguin eixos cresols que te.....

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies per les teves paraules Mayte ... emocionada.

      Una abraçada!

      Suprimeix
  6. Molt bonic Mariola, el sentiments d'una mare no sempre es saben plasmar en paraules, tú ho has sapigut fer com pocs i totalment em sento identificada, Sang de la nostra sang ,ets molt gran!!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. M'alegra veure't per aquí! I mil gràcies ...

      Abraçada!

      Suprimeix
  7. Tot i que no sóc mare... sóc pare i entenc i comparteixo el teu sentiment. Tinc dos xicots que fa temps que volen sols, i malgrat la distància sempre tornen i no obliden mai les arrels. Les teves paraules, dites lentament m'han fet esborronar... Com a poema: preciós!

    Xavier M. i A.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. S'agraeix Javier, les experiència i les paraules.

      Una abraçada!

      Suprimeix
  8. Un poema molt bonic. No cal ser pare o mare per compartir aquest sentiment, almenys vpsaltres sabeu que com les oronetes ells tornaran, però de vegades hi ha professions que comparteixen sensacions, emocions i sentiments durant un temps amb ells, i desprès se'n van i tornem a començar.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És cert Enric!! Suposo que llavors, sempre queda la recompensa del treball ben fet!

      M'alegra veure't per aquí.

      Bests

      Suprimeix
  9. d'alguna manera sempre estaràs, preciós

    ResponSuprimeix