dilluns, 29 d’abril de 2013

Paraula perduda


Obert l’altaveu insonor
d’incongruïtats
comença la recerca
pel laberíntic
joc 
absent 
                                                                                                  
Erràtic  recorregut
suplicant
el retorn del do
perdut          

que no hi arriba

Malmesa humanitat
del ser
 i entès

Trist balbuceig

Mirada suplicant
implorant complicitats 
d’avanç
d’ahir

De tants mots dits...

T’entendré igualment
mira’m als ulls,

tranquil.

(mariola nos 2013)


21 comentaris:

  1. Avui us deixo aquest poema que neix de la desesperació continguda alhora que de la tendresa. A ell s'afegeix la reflexió pròpia sobre la vida a la que et porten els esdeveniments no inesperats. Quan la meva filla era més xicoteta li explicava que nosaltres som com un mirall ... la vida ens torna allò que projectem tot i que el futur sigui incert per impredictible. És una màxima a tenir molt en compte ... Si la vida (aquesta que és futur incert) et dóna un revés haurà persones que projectin sobre tu el rebut. Jo, afortunadament he rebut molt ... ara, espero poder tornar tant ...
    Aquest és un poema molt especial que comparteixo en un dia d'estranya primavera.

    ResponSuprimeix
  2. Bonic poema, Mariola. Per altra banda, la reciprocitat jo l'he viscut, l'experiencia me la corrobora. Sempre se m'ha tornat més del que he donat. I el agraïment per la ajuda quand tant la necessites...
    Tanmateix, el horror de tantes coses...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies Antonio ...
      Afortunat, llavors.
      I és l'empatia la que ens fa veure l'horror, encara que jo ho prefereixo ...

      Suprimeix
  3. Per a tu, Mariola, arran del teu poema, un mer intent de ser a l'alçada almenys...:


    Atàvica (o Penúries)

    Atàvica, com el murmuri de la Mar,
    Esdevens tan necessària... avui també.
    I escolto l'oratge, l'onatge, i tindré
    La fam que no acaba a flor de l'atzar.

    Diòptries que m'omplen l'esguard
    De miratges interiors, deserts on fer
    Enderroc del somni, segueixen a recer,
    Amb la sensació d'arribar sempre tard.

    Balsàmica, com la paraula feta llum
    En la foscúria, et pronunciaré i tu
    Només caldrà que t'apropis per respirar.

    Penúries a trenc d'alba, la vida és fum
    Si es perllonga el malson en despertar,
    Si la nit ha d'apagar el sol que ara lluu.


    d.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. M'emociona l'entesa amb el meu poema el mateix que ea continuïtat ... al teu

      Abraçada

      Suprimeix
  4. Quins dos poemes més bonics , una bona lectura per acabar l ' abril!! Gràcies

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Un estrany però bonic mes d'abril ... gràcies Gemma

      Suprimeix
  5. Mariola,

    Te passo aquests "blogsavers" tan xulos!! només has de copiar i enganxar el codi del que més t'agrade i sortirá a la barra del costat!

    http://www.saveourblogs.blogspot.com.es/

    Ens veiem per aquests espais virtuals! :-)

    Fede

    ResponSuprimeix
  6. Necessitaré ajuda tècnica Fede ... com quan vaig començar a la ràdio ;-)

    ResponSuprimeix
  7. Especialment: des de 'malmesa humanitat' fins al darrer vers, tranquil, devastador.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies Jordi ... és molt especial per a mi ...em costa fins i tot llegir-lo.

      Suprimeix
  8. Hi ha molt sentiment. Es nota molt, moltíssim. És l'energia del poema.
    !!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Si, per això no escric gaire ... ho faig quan realment he de dir, quan em crema ... és un buidar i necessito temps i solitud ... i aquests factors junts no solen donar-se fàcilment!

      Gràcies altra volta!

      Suprimeix
  9. Hi sóc dintre... i en eixir... tenim el mateix... les paraules d'agraïment... els gestos que són una correspondència periòdica i esperada...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. En ocasions, els gestos són més ligibles ... i hauríem de utilitzar-los, molts més sovint ...

      Abraçada!

      Suprimeix
  10. Aquest poema no t'ho coneixia, l'altre si, i en aquell ja ho vaig entendre a la meva manera des del punt de vista de l'Alzeimer ..... la ultima persona que va marxar del meu costat, va ser la meva sogra, persona molt estimada per mi, vam passar els dos ultims anys degradant fins a arribar, els darrers 6 mesos, al grau profund, en el qual sol movia el cap i l'únic mot que sortia de la seva boca era "Margarita", però constantment, sense descansar .... jo la entenia igual mirant-la als ulls ... així que la teva poesia és per a mi més especial que de costum, l'únic que és al final tranquil-la en comptes de tranquil. abraçada...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Malauradament és una malaltia massa habitual ... l'esperança és que sembla ser, pot haver cura. Esperem que així sigui.

      Una forta abraçada!

      Quant pugui tornar a llegir els missatges del face miro el teu val? Petó!

      Suprimeix